Em dic Cristina, tinc 34 anys i vull ser mare desde fa tant de temps que ja ni ho recordo!
Als vint i tants anys, ja deia que em faria feliç ser mare, que volia ser una mare jove i les meves amigues em deien que elles es volien esperar.... que sempre hi havia temps per aixo.
Han passat uns quants anys i desde aleshores elles ja han estat mares diverses vegades i jo encara no. Jo d'aixo en dic senzillament INJUSTICIA!
La meva vida ha estat fins ara més aviat una desaventura, tot i que em sento afortunada de moltes coses... "que me quiten lo bailado" deia ja als 20 anys.
Vull i haig de fer tantes coses! Però de vegades el camí es fa llarg, feixuc i de vegades voldría apretar a córrer per poder tornar a començar. Segurament seria un error o potser el nou camí que vaig triar, no ha estat tampoc el destí real que m'espera? Moltes vegades he pensat que potser la meva vida tindria sentit lluny d'aquí entre plè de canalla orfes a qui poder regalar amor per rebre a canvi un meravellós somriure d'infants a qui tant els hi falta una mà.
Escrivint aixó, m'ha fet recordar que el 2004 crec que va ser, vàrem apadrinar una nena de 4 anyets d'Anantapur (Índia). Em va fer tanta il·lusió quan vaig rebre la seva foto! Vaig posar-la en un marc i la vaig col·locar sobre la biblioteca, en un lloc on es veu desde tota la sala.
Tot seguit vaig preparar una capsa amb plè de collarets (de quan jo era petita) per a ella i segurament per altres nenes a repartir. Vaig començar a mirar que costava un viatge per anar a conèixer-la. No era la seva mare, però em sentia "la padrina" i volia mimar-la i pagar-li els estudis perquè pogués tenir un futur i sortir de la misèria en què havia nascut.
Quan ja ho tenia gairebé tot a punt, vaig rebre una trucada dient-me que la meva petita Madhavi s'havia mort d'una engina. Que els seus pares no van poder ser a temps d'aconseguir la medicació necessària per curar-la. Encara se'm cauen les llàgrimes quan hi penso! Tanta il·lusió que em feia regalar-li un somriure, una abraçada, jugar amb ella...
Vaig pensar, es que ni això em pot sortir bé? La Fundació em va dir que podia apadrinar qualsevol altre nena pero em vaig negar. Ser que és important que tothom faci una aportació perquè els mes desvalguts poguin sortir-se'n, però em va doldre tant que no vaig poder continuar. Tenia por que em tornés a passar. Encara tinc la foto d'aquesta preciosa nena sobre la biblioteca. Crec que no me'n desfaré mai, també la tinc sobre la paret del meu despatx i ara mirant-la se'm encogeix el cor.
Als vint i tants anys, ja deia que em faria feliç ser mare, que volia ser una mare jove i les meves amigues em deien que elles es volien esperar.... que sempre hi havia temps per aixo.
Han passat uns quants anys i desde aleshores elles ja han estat mares diverses vegades i jo encara no. Jo d'aixo en dic senzillament INJUSTICIA!
La meva vida ha estat fins ara més aviat una desaventura, tot i que em sento afortunada de moltes coses... "que me quiten lo bailado" deia ja als 20 anys.
Vull i haig de fer tantes coses! Però de vegades el camí es fa llarg, feixuc i de vegades voldría apretar a córrer per poder tornar a començar. Segurament seria un error o potser el nou camí que vaig triar, no ha estat tampoc el destí real que m'espera? Moltes vegades he pensat que potser la meva vida tindria sentit lluny d'aquí entre plè de canalla orfes a qui poder regalar amor per rebre a canvi un meravellós somriure d'infants a qui tant els hi falta una mà.
Escrivint aixó, m'ha fet recordar que el 2004 crec que va ser, vàrem apadrinar una nena de 4 anyets d'Anantapur (Índia). Em va fer tanta il·lusió quan vaig rebre la seva foto! Vaig posar-la en un marc i la vaig col·locar sobre la biblioteca, en un lloc on es veu desde tota la sala.
Tot seguit vaig preparar una capsa amb plè de collarets (de quan jo era petita) per a ella i segurament per altres nenes a repartir. Vaig començar a mirar que costava un viatge per anar a conèixer-la. No era la seva mare, però em sentia "la padrina" i volia mimar-la i pagar-li els estudis perquè pogués tenir un futur i sortir de la misèria en què havia nascut.
Quan ja ho tenia gairebé tot a punt, vaig rebre una trucada dient-me que la meva petita Madhavi s'havia mort d'una engina. Que els seus pares no van poder ser a temps d'aconseguir la medicació necessària per curar-la. Encara se'm cauen les llàgrimes quan hi penso! Tanta il·lusió que em feia regalar-li un somriure, una abraçada, jugar amb ella...
Vaig pensar, es que ni això em pot sortir bé? La Fundació em va dir que podia apadrinar qualsevol altre nena pero em vaig negar. Ser que és important que tothom faci una aportació perquè els mes desvalguts poguin sortir-se'n, però em va doldre tant que no vaig poder continuar. Tenia por que em tornés a passar. Encara tinc la foto d'aquesta preciosa nena sobre la biblioteca. Crec que no me'n desfaré mai, també la tinc sobre la paret del meu despatx i ara mirant-la se'm encogeix el cor.
posted by Unknown at 5:27 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home