Quan la calor ja és fa present pels vols de mitjans de maig, inconcientment, faig un balanç anual de com ha estat el darrer any. Tot i que per primera vegada no em feia il·lusió celebrar els meus 35 anys, he arribat a la conclusió que aquest any ha estat molt productiu i positiu en molts aspectes tot i no haver pogut encara ser mare.

Gràcies al curs de francès que estic fent a la EOID aquest any, he tingut l'oportunitat de poder llegir algun llibre de literatura actual francesa, situació que ha fet que vulgui crear-me un altre espai/temps per poder anar saborejant els clàssics de la literatura francesa. I dic saborejar i no devorar perquè que llegeixo a poc a poc i rellegint si fa falta varies vegades algun paràgraf per crear-me mentalment, l'ambient/situació del llibre. Entro a dins i formo part d'ell com a veina, amiga o espectadora del o la protagonista. Però apart de conviure una vivència, m'entusiasma poder contartuliar amb la Mamá i fins i tot la Mare, intercanviant i interactuant sobre el relat del llibre. Són uns quants que tinc apilonat a l'habitació, esperant un moment de tranquilitat i són a les vacances que aprofito el moment per desapareixer no físicament però si mentalment a estonetes.
Françoise Sagan, Anna Gavaldà, Daniel Pennac, Shan Sa, Raymond Radiguet, entre d'altres, són alguns dels autors que m'ha fet descobrir la mestra aquest any. Voldria aprofitar el moment també per llegir els clàssics, Molière, Bodelaire, Rimbaud, Pagnol, Balzac, Hugo, Racine...

Entre estonetes de lectura, rentadores, dinars, sopars, planxa, canvis d'armaris, bricolatge, convidats, geranis, etc... m'he tret el títol de tercer de françès i no tinc massa clar que pogui treura'm el curs de cinquè ja que la meva ortografia francesa, deixa molt que desitjar.... Espero poder fer un últim sprint i superar aquesta étapa per poder dedicar-me a alguna tasca més l'any vinent.

El dissabte vam tenir festa de cumpleanys del Edu. Ja té 10 anys, és tot un homenet!
S'interessa per a tot, és espavilat, tranquil i educat. No té aires de grandesa i la veritat es que em recorda molt el seu pare tant fisicament com de manera de ser. Li agrada apendre a cuinar, a servir a taula i ara s'ha començat a aficionar-se al piano i esperem que aquesta afició vagi a més. L'Edu es una persona feliç amb el que té i accepta les coses tal i com li venen. Espero i desitjo que li vagi tot molt bé i que no és descarrili.
Pel dinar, li vaig fer el plat especial de la casa, Roast beef al vi negre. Feia molt de temps que no el feia pero va quedar molt bo (el vi era un Priorat dels cars, regalat per uns amics) i que va estar encertat. Ho vaig acompanyar de verdures, patates fregides (petites i rodonetes) i enciam de segon.
Aquesta recepta, es de la mare del Quico Pi de la Serra que fa poquet es va morir. A taula, la Mare explicava que s'havien intercambiat moltes receptes i que tenien costums diferents a les nostres.

Per la tarda, a la festa hi va venir també la Mónica i l'Anastasia. Feia temps que no ens veiem i em va fer especial il·lusió! Vam parlar de moltes coses i li vaig recordar que em devia encara la classe de les seves croquetes tant bones!

La Léa es va quedar a sopar i a dormir i va ser el gran centre d'atenció de tota la tarda.
Em vaig sorpendre qu'una nena tant petita no se li fés estrany de quedar-se en un altre lloc que no fós casa seva ni reclamés els seus pares. Va ser una delicia. Vaig estar patint tota la nit perque no li passés res, es a dir vaig domir poc perquè no tenia llit adecuat per a ella pero pel mati la vaig portar al meu llit. Em vaig sentir molt casanda, esgotada pero molt i molt feliç!

Ahir vaig fer la cursa del Corte Inglés amb la Valerie. Sempre acabo trobant alguna victima per ensabonarla a que m'acompanyi a fer la cursa. Jo no hi vaig per esportivitat, ho faig més aviat com a tradició, ja que ho feia desde petita amb la Mamà. L'última vegada qu'ella em va acompanyar hi va perdre les ungles dels peus però es clar, ella porta bambes amb talons! Sense comentaris...
En aquesta cursa és divertit anar-hi amb algú i riure un rato mentres es corre o camina.... Per mi es un divertimento. Ara tinc les cames una mica adolorides de les agulletes però estic satisfeta qu'un any més l'hagi pogut fer. Per la vora de les 8 hores del matí, vaig baixar a estones corrents i a estones caminant a peu, desde casa meva fins a la plaça Catalunya, passant per casa la Mamà. Aixi que calculo que seran els 11 kilometres de la cursa, més 4 desde casa meva fins a casa la Mamà i desde casa a la Mamà fins la plaça Catalunya 2 més. I sumar-n'hi 2 més també del retorn a casa d'ella... gairebé uns 20 kilòmetres!

Mentrestant el meu Polo va fer el dinar per tothom. Quan vem arribar, desde la porteria se sentia l'olor de sardines fregides. No vaig gosar dir-li res, però de l'endemà li vaig recordar que existia un extractor de fums a la cuina que servia per no perfumar tota la resta de la casa d'olors culinaris.
De postres tot i que estava previst gelat, encara quedava pasta per fer crêpes del dia anterior i la Valerie i jo vam acabar el pot. Estaven boníssimes amb gelat! Al vespre, en Polo i jo ens vem dedicar a netejar, empulainar la cuina, buidar el rentaplats, passar l'aspirador, fregar, etc... es feixuc posar la casa en condicions després de dos dies de visites, plens de dinars i berenars... Però és més feixuc per a mi encara, deixar la casa en mal estat.

Avui torno al Auditori. Les entrades les ha facilitat l'Eduard Sagarra, ja que es tracta del concert del dia de l'Europa. Hi anem la Mamà, la Mare, en Polo i jo. Tots anem bastant agotats després d'un cap de setmana intens pero no volem fer cap lleig. Ademés a la Mare li fa especialment il·lusió ja que surt poc de casa i no ha deixat mai de ser un cul inquiet! Esperem que senti alguna cosa, ja que s'ha quedat bastant sorda.
La darrera vegada que hi vem assistir va ser per anar a veure el Miquel Poveda. Eren unes entrades del Pèpè, pero que no van poder aprofitar perquè l'Helena era malalta. Vem tenir la sort que van pensar amb nosaltres i la veritat es que vam sortir del concert Entusiasmats! Va ser un concert Sublim!

Aquest any he tornat a tenir el privilegi gracies a la Maria del Mar que pensa amb mi quan una de les seves amistats no pot acudir al Palau, de poder gaudir d'alguns dels concerts que fan al Palau de la Música. L'ultim d'ells, el jove pianista rus Arcadi Volodos, amb una agilitat extraordinaria de dits, tot i ser curts i gruixuts. El seu solo omplia tota la sala; no hi trobaves a faltar acompanyament ni orquestra. Una cosa que també vaig observar, es que a diferencia de molts altres músics, tocaba sense partitura. Semblava que li sortís nota per nota del cor. Al final del concert, va acabar fent 4 bisos. Era indubtable la seva proesa musical. I el que em va fer més il·lusió, va ser que el Polo va quedar meravellat del concert i de Volodos. En aquell concert, es va tocar, Clementi, Brahms, Schumann i Liszt.

Viscaaaaaaaaaa! Aquest any era la primera vegada que no em feia il·lusió celebrar el meu aniversari. No he complert tots els objectius que tant feixugament es resisteixen a complir-se.
En Polo que veient el meu desconcert, ha capgirat la truita de tal manera que ara SIIII que em fa feliç complir els meus 35 anys. Jo ja habia organitzat una reunió d'amigues
per un dissabte a la tarda però ara ho he hagut de cancelar per fer-ho més endavant. El regal del Polo són 5 dies a Marrakech! Destí que sempre havia desitjat anar i que fins ara no havia tingut occasió. Ja tinc ganes que arribi la data i ser allà per fer mils de fotografies i inspirarme de totes les imatges i colors que vegi. Em sento realment afortunada!

I passem d'emocions personals a sentiments banals.....

Aquesta nit he dormit molt malament i és que ahir vaig tenir un gran disgust!
Sóc una persona que tot i que m'agrada tenir coses per poder-les gaudir, compartir-les però sobretot utilitzar-les, quan es trenca algo intento pensar que només es un objecte, que son coses que passen i que més s'hi va perdre a Roma. Sobretot quan no sóc jo qui ho trenca.

Però ahir que estava sola perquè en Polo ha marxat de viatge (si ell hagués estat a casa, segur que no m'hagués passat) entre estendre roba, planxar i arreglar l'habitació em vaig despistar (bé, haig de dir que en el meu cas no es massa dificil despistar-me) i vaig fer malbé un dels objectes dels quals em vaig quedar prendada de les seves formes amb només 15 anys. Estic parlant del bullidor d'aigua de l'Aldo Rossi per la casa Alessi. Sempre vaig somiar poder-lo tenir i després de molts anys, la Mama me'l va regalar. Últimament l'utilitzava força. Era una peça que la considerava una de les "ninetes dels meus ulls".

Malaït el moment que vaig pensar en fer-me una tila i vaig fer servir la meva bullidora d'aigua!
Quan la veig veure sobre el foc, sense aigua i que havia perdut la seva brillantor metal·lica, em vaig posar a plorar sense saber que fer! Seguia tenint la seva forma cònica, no sé descriure perquè pero em donava satisfacció cada vegada que feia servir aquell estri amb aquella forma tant personalitzada. Era un objecte que només amb la seva forma que jo trobava tant bella i la seva lluentor, m'arrencava un somriure.

No passa res diu la Mama, no passa res em dirà en Polo pero jo m'he quedat sense aquella peça que desde els meus 15 anys somiava.

De vegades em sento estupida en volguer tenir coses que em facin sentir còmodes i acollidores per a casa meva. Em fa sentir estupida gastarme diners quan només amb una explosió de gas o qualsevol altre accident, em quedaria sense res.. sense cap dels objectes que he anat comprant. On esta la mesura de totes les coses? Jo ho he medit en que no cal comprar ni tenir objectes sino es fan servir. Però es aquesta la justa mesura?

La setmana passada vaig escriure una carta que vaig enviar a la radio. Evidentment no m'han fet ni cas, pero les persones que l'han llegida, els hi ha agradat i això per a mi, es suficient.

Bon dia

Us escolto desde fa anys al matí, mentres faig "4 coses domèstiques" a casa abans de marxar a treballar. Un dia però, quan les "4 coses domèstiques" es van convertir en 5 o 6... vaig escoltar el programa sobre el càncer de mama. Va ser aleshores que vaig
pensar que seria interessant parlar també sobre la infertilitat. Explicaveu la importància de parlar-ne com a mitjà terapèutic i considero que és el mateix cas, quan parlem d'infertilitat.

Després d'anys de patir aquest greu problema, ja he superat totes les etapes d'engoixa, desesperació i tristesa per finalment acceptar la realitat. Aquests últims anys han estat un inmens calvari personal i emotiu. No he trobar respostes, ni sol·lucions. L'única cosa que n'he tret de bo, ha estat conèixer noies i/o parelles que estan en les mateixes circumstàncies que jo. Podria dir, que ha estat gràcies a
aquest recolzament constant de noies que estan o han patit el mateix que jo, que no m'he tornat boja o no he agafat una depressió sense retorn.

Moltes, després d'anys de proves, intents, paciència i desgast psicològic però sobretot econòmic, ho han conseguit. D'altres, s'han quedat pel camí, tirant la tovallola cercant l'alternativa de l'adopció. Fins i tot hi ha hagut algunes parelles que no han pogut resisitir l'esforç psicològic que això requereix i el seu matrimoni
s'ha acabat trencant en mils bocins.

Des de fa gairebé 2 anys, em conecto via internet amb noies que busquen fills. La majoria, ho consegueixen abans de l'any però per les que no ho hem aconseguit dins aquest marge de temps, comença per a nosaltres la mes gran desventura. Fa més d'un any, que quedem mensualment amb noies que estan amb tractaments diversos i ens animen entre totes però sobretot ens riem de la situacions kafkianes que ens arribem a trobar. De vegades hi han hagut casos molts durs, endometris dolents, mala qualitat ovàrica, càncer de mama, prolactines altes, varicoceles, zooespermia, etc...
etc...

Una de les primeres coses que aprens, algunes de molt banals com els test d'ovulació (això m'ho van explicar elles i no la meva ginecòloga, arrel d'això vaig constatar que no ovulava), és que la teva parella no reacciona de la mateixa manera que tu. És a dir, normalment la dona busca informació i necessita parla-ho per trobar una sol·lució, mentre que l'home es tanca en si mateix i no vol normalment sentir a parlar del tema. Es converteix en un tema tabú i és que és molt feixuc per a
ell, pendre la decisió de fer-se proves i acceptar algun problema d'infertilitat. Al principi la dona veient aquest rebuig, comença a pensar que el seu marit no vol tenir fills o s'ha tirat enrere o fins i tot que ja no se l'estima. És quan ho parles amb altres noies, que veus que pot ser una reacció normal de l'home i que és equivocada
la idea que ja no t'estimi, ni vulgui tenir fills, sino que ho viu de manera molt diferent a nosaltres. Per tant, has de saber conviure també amb això.

Tot això s'agreuja quan l'entorn dels centres mèdics privats que s'han creat al voltant per treure el màxim possible d'ingressos sense garantir mai possibles resultats. No vull dir que sigui un cas general pero es veu que hi han dades que els centres públics tenen millors resultats? Els centres públics estan desbordats i hi han uns 4 anys d'espera a la ciutat de Barcelona i als 40 anys ja no entres per la
Seguretat Social.

Jo al centre que anava fins ara, li deia al Doctor quan havia de fer-me una Inseminació artificial, -"bon dia, vinc al Casino"- (només em faltava dir...) -"a jugar-me els quartos"- el metge feia una cara de poker però crec que entenia molt bé el que deia. L'inseminació artificial només te un 15% de possibilitats aproximadament i la Fecundació INVITRO un 40%, és clar els preus són també molt diferents.
Una inseminació artificial (varia del centre) pot costar entre un 600 euros a 1000 o 1200 euros. Una Invitro, la "punció" (extracció dels óvuls) sol costar uns 3000 euros o més i la "transferència" (col·locació d'embions a l'úter) tant d'embrions "frescos" o congelats, ronda els 850 euros o més.


Les apostes estan fetes, "rien ne vas plus"!

Avui la Mireia m'ha enviat aquest article. Llastima que no hi hagi mes bojos com aquesta Santa dona en aquest món!


MARGUERITE BARANKITSE, La 'Loca de Burundi'

"Estar alegre es un regalo para los otros"

Tengo 50 años. Nací tutsi en una aldea de Burundi. No estoy casada,
alimento, cuido, educo y hago de mamá de 10.000 niños. Tengo 16 nietos.
Vivimos en unas casitas que construí en el terreno que heredé. Mi
proyecto se llama Casa Shalom. Mis colegas, médicos, abogados..., son
hijos míos que han vuelto de estudiar en Europa

IMA SANCHÍS
- ¿Cómo empezó todo?

- Antes de que estallara el conflicto entre hutus y tutsis yo ya había
adoptado siete niños, cuatro hutus y tres tutsis.

- Uff.

- Cuando estalló la guerra civil en Burundi nadie quería saber nada de
mí, ni siquiera mi familia. Me refugie en el obispado.

- ¿Y a cuánta gente recogió por el camino?

- A 72 personas, entre ellos 20 intelectuales hutus que no querían
participar en las matanzas. Los hutus asesinaron a 60 personas de mi
familia, obviamente tutsis.

- Empezaron los hutus y se vengaron los tutsis.

- A los pocos días, estaba preparando la comida para toda aquella gente
cuando vi acercarse un grupo de tutsis, entre ellos algún familiar, así
que pensé que no nos harían daño. Pero entraron, me llamaron traidora,
me pegaron, me ataron y los mataron uno a uno delante de mí. Cada vez
que mataban a uno me agredían, estoy llena de cicatrices.

- ¿Y los niños?

- Yo tenía 11.000 dólares y le dije a uno de los asaltantes que se los
daba si salvaba a 25 niños. Pero entre ellos no estaban mis hijos, y
tampoco entre los cadáveres. Estaba perdida, mis propios familiares
habían matado a mi gente más querida, les rogué que también me mataran
a mí, pero nadie quiso hacerlo. Entonces me fui a la capilla y me puse
a gritarle a Dios y a reclamarle a mis hijos.

- Qué horror, lo siento.

- Pero de repente oí una vocecita: "Mami, mami". Fue como un milagro.
Se habían escondido debajo de la sacristía. Enterré los cadáveres,
recogí a los 25 niños y huimos.

- ¿Lejos del país?

- No. Yo tenía el remedio para el futuro: niños hutus y tutsis que se
querían y protegían unos a otros. Nos instalamos en casa de unos
cooperantes alemanes que habían huido.

Si en la zona de los grandes lagos nos ayudamos todos, no tendremos que
ir detrás del dinero de los belgas. Hay que darse cuenta de que el amor
es muy creativo.

- ¿Y cómo pasó de 32 niños a 10.000?

- Empezaron a llegar huérfanos, niños soldado y niños mutilados que
nadie quería. En las 40 hectáreas que heredé de mi familia construí
casitas para ellos. Yo no tengo orfanatos, tengo hogares y ellos son
mis hijos. Los envío a estudiar al extranjero y luego vuelven y me
ayudan. Son médicos, psicólogos, abogados, economistas...

- ¿Cómo los alimentaba?

- Periodistas alemanes y belgas comenzaron a hacer reportajes sobre la
loca de Burundi,que es como me llaman en mi país, y los europeos que
había conocido de la universidad me enviaron dinero. Luego vino el
dinero de los premios y la cooperación.

- ¿No volvió a sentirse amenazada?

- Me amenazan todos los días porque hago declaraciones que molestan
mucho. Hasta la Iglesia me considera non grata porque les pregunto:
"¿Cómo pueden dejar morir a la gente? Ustedes deberían dar su vida por
ellos, su silencio es cómplice". Es un milagro que aún esté viva. Le
contaré una bonita historia.

- Bien.

- Uno de los hombre que vino a matarme hoy es mi chófer. Mientras él me
apuntaba con la pistola le dije: "Eres demasiado guapo para ser un
criminal. Ven y yo te enseño otro oficio que no sea el de matar, porque
los que te han enviado tienen a sus hijos estudiando en Nueva York".
Fue mi primer alumno del taller mecánico que creé para que los niños
soldados aprendieran un oficio.

- No entiendo por qué no la mataron.

- Es un milagro. En otra ocasión detuvieron el autobús en el que
viajaba. Nos tumbaron en el suelo y comenzaron a matarnos uno a uno.
Cuando llegaron a mí, les dije: "He olvidado hacer testamento,
acompáñenme y así le daré el dinero a alguien".

- La acompañaron, claro.

- Sí, y aproveché para preguntar a aquellos 4 jóvenes por qué se habían
convertido en asesinos. En casa les di de comer y les pedí que me
permitieran despedirme de mis hijos. Cuando vieron aquel enjambre de
niños felices decidieron quedarse con nosotros. Nada resiste al amor,
creo que ése es el secreto.

- Parece un cuento de hadas.

- Cuando me encuentro con alguien no puede evitar verlo como mi
hermano, no puedo evitar querer a los demás. Cuando enterré a aquellas
72 personas no me quedé amarga. Yo amo la vida. Me levanto por la
mañana y canto porque pienso que estos pocos días que tengo para vivir
los tengo que vivir de pie. Estar alegre es un regalo para los otros.

- La alegría es contagiosa.

- Tengo la vocación de hacer feliz a los otros y eso es lo que me
mantiene. ¿Por qué sigo viva? Porque cuando uno ama la vida, la vida
también le ama.

- Dicen que robó las cortinas del obispado.

- Los niños llegan desnudos, y cuando he pedido que me envíen ropa
nadie me ha hecho caso, así que descolgué las cortinas y les hice
bonitos vestidos, sí.

-... Y que con las banderas de Unicef hizo calzoncillos.

- Yo les pedí ropa y ellos se atrevieron a mandarme banderitas porque
la foto de 10.000 niños agitándolas era publicidad. Pero la mejor
publicidad es que los niños no pasen hambre ni frío. En el mundo
necesitamos locos que se atrevan a decir la verdad.

- Usted lleva a los niños a ver a los asesinos de sus padres.

- Si no se reconcilian con su propia historia y miran de frente la
causa de sus desgracias, la ira crecerá con ellos. El perdón es el gran
legado del cristianismo en un mundo que no sabe perdonar.

Tema fertilitat, doncs aquests nadals han estat un desastre!
2 embarassos eptopics amb trompa perduda a vigilies de nadals despres d'un primer tractament de FIV, un marit que a vigilies de tractament ho ha plantat tot, dona inclosa. I un negatiu que resulta ser d'un 4 tractament! Coi de mala ratxa! Jo amb tants esdeveniments negatius no m'he vist en cor de reprendre els tractament de IA i he deixat passar temps... Ara ja estic mes relaxada pero segueixo amb la "paranoia" sobre que tinc un costat que funciona y un altre no o alguna cosa semblant..

elo que vull dir.... es que aquest mes que "suposadament per a mi es el dolent" avui ja he tingut dolors de regla i de pits i el mes pasat no vaig notar res de res! ;-) PER ALGUNA SERA? que nomes noti cada dos mesos alguna cosa?

es per aixo que vull repetirme la IA quan toqui aquest cicle! es a decir, el próxim no, el seguent... paranoies meves

Tema fertilitat, doncs aquests nadals han estat un desastre!
2 embarassos eptopics amb trompa perduda a vigilies de nadals despres d'un primer tractament de FIV, un marit que a vigilies de tractament ho ha plantat tot, dona inclosa. I un negatiu que resulta ser d'un 4 tractament! Coi de mala ratxa! Jo amb tants esdeveniments negatius no m'he vist en cor de reprendre els tractament de IA i he deixat passar temps... Ara ja estic mes relaxada.

Ho se.. ho se... no tinc perdó! he abandonat el barco a la mínima de canvi. Pero no ha estat premeditat ni voluntariament. I de fet han passat prou coses per poderles comentar pero no he tingut temps material.

Faré un escuet resum del que mes recordo.

A finals del mes de novembre, vem anar al liceu a veure "Lucia di Lammermoor". Els cantants d'opera van ser fantastics sota la meva modesta opinió operistica. I dic fantastics perquè em van emociar en alguns moments de l'obra. En quan a l'escenografia, no em va entusiasmar tant com la de "Madame Butterfly", regal que els mateixos Elisa i Rafel ens van fer per regal de noces. Suposo que el preu d'una i de l'altre hi tenia molt a veure amb aquests condicionants. M'estic aficcionant a l'opera i a la música classica cada vegada més. La Elisa i en Rafel, també hi eren el dia de la Lucia i ells que hi entenen més que jo, també els hi va agradar. En Polo que te una especial sensibilitat per la música també va sortir content aquell vespre.
El mes de juny passat, li vaig ensenyar el saló dels miralls, la botiga, el foyer... Amb la gran reforma despres d'haver estat cremat, ha desaparegut aquell bar d'estil "ateneu" (hi tenia una certa retirada) que tant em feia pensar als principis del segle XX.

Seguint amb la conversa musical, no recordo quina editorial ha tret en DVD, concerts com el d'any nou a Viena del 2005 entre d'altres. Va ser el meu regal al Polo a final d'aquest any passat. Es va entusiasmar i el vem escoltar dues vegades seguides. Un dels meus preferits es "pizzicato polka" El dia seguent no ens vem perdre tampoc el d'aquest any, que es fa en directe desde el canal 1. Tampoc no vaig poder deixar d'emocionar-me en algun moment o altre.

Podem dir que el 2006 ha estat per a mi l'any de la música! He anat dues vegades al Liceu i 3 o 4 vegades al Palau de la Música.

Els pronòstics negatius de les meves companyes em fan estar a mi, menys entusiasta amb els tractaments.
Cada vegada que hi ha un positiu, és per a mi una onada d'esperança i entusiasme! Però els resultats negatius tot i que encara no siguin meus, em creen frisança, molts dubtes, engoixes i moltes preguntes que ningú em respon!

Porto més de 3 anys amb en Polo i encara em sorprent com arriba a ser de bona persona. I es que me'n faig creus! Amb això no vull dir que sigui perfecte, de vegades el..... però encara m'en rabio més amb mi mateixa perquè es tant bon jan que no t'hi pots enfadar gairebé mai. Sapastre si, maldestre també, panxa contenta (mai millor dit!)... però que n'es de Senyor! bé, de fet per mi es perfecte dins la seva imperfecció. Només vull deixar constància de que sóc molt concient de la sort que he tingut de coneixa'l i poder ser al seu costat cada dia.

Quan parlo d'ell amb les meves amigues, l'anomeno carinyosament "love" i quan m'adreço a ell directament, li dic "vida". No sé recordo com va sortir això de vida, em sembla que ho va començar a dir ell? el que si recordo, és que al principi li deia "tresor" i ell em deia "angelet" (encara de vegades ens ho diem) i és que encara ho és per mi, el més gran tresor que he tingut mai.

Ultimament el meu love, desde que m'han sortit tantes contradiccions de salut, també m'anomena carinyosament i tot somrient, "la princeseta del pèsol". M'agrada que em digui aixi. I quan ja n'he fet algunes de les meves, em diu "zipi zape", cosa que em fa riure molt. Justament aquest còmic el compràvem sempre que sortiem desde l'estació de frança per anar a casa la Mamy quan erem petits amb la Mama. Un viatge llarg i feixuc però amb un parell de còmics del Zipi Zape, la meva mare ja tenia pau com a mínim fins a la frontera.