I passem d'emocions personals a sentiments banals.....

Aquesta nit he dormit molt malament i és que ahir vaig tenir un gran disgust!
Sóc una persona que tot i que m'agrada tenir coses per poder-les gaudir, compartir-les però sobretot utilitzar-les, quan es trenca algo intento pensar que només es un objecte, que son coses que passen i que més s'hi va perdre a Roma. Sobretot quan no sóc jo qui ho trenca.

Però ahir que estava sola perquè en Polo ha marxat de viatge (si ell hagués estat a casa, segur que no m'hagués passat) entre estendre roba, planxar i arreglar l'habitació em vaig despistar (bé, haig de dir que en el meu cas no es massa dificil despistar-me) i vaig fer malbé un dels objectes dels quals em vaig quedar prendada de les seves formes amb només 15 anys. Estic parlant del bullidor d'aigua de l'Aldo Rossi per la casa Alessi. Sempre vaig somiar poder-lo tenir i després de molts anys, la Mama me'l va regalar. Últimament l'utilitzava força. Era una peça que la considerava una de les "ninetes dels meus ulls".

Malaït el moment que vaig pensar en fer-me una tila i vaig fer servir la meva bullidora d'aigua!
Quan la veig veure sobre el foc, sense aigua i que havia perdut la seva brillantor metal·lica, em vaig posar a plorar sense saber que fer! Seguia tenint la seva forma cònica, no sé descriure perquè pero em donava satisfacció cada vegada que feia servir aquell estri amb aquella forma tant personalitzada. Era un objecte que només amb la seva forma que jo trobava tant bella i la seva lluentor, m'arrencava un somriure.

No passa res diu la Mama, no passa res em dirà en Polo pero jo m'he quedat sense aquella peça que desde els meus 15 anys somiava.

De vegades em sento estupida en volguer tenir coses que em facin sentir còmodes i acollidores per a casa meva. Em fa sentir estupida gastarme diners quan només amb una explosió de gas o qualsevol altre accident, em quedaria sense res.. sense cap dels objectes que he anat comprant. On esta la mesura de totes les coses? Jo ho he medit en que no cal comprar ni tenir objectes sino es fan servir. Però es aquesta la justa mesura?

La setmana passada vaig escriure una carta que vaig enviar a la radio. Evidentment no m'han fet ni cas, pero les persones que l'han llegida, els hi ha agradat i això per a mi, es suficient.

Bon dia

Us escolto desde fa anys al matí, mentres faig "4 coses domèstiques" a casa abans de marxar a treballar. Un dia però, quan les "4 coses domèstiques" es van convertir en 5 o 6... vaig escoltar el programa sobre el càncer de mama. Va ser aleshores que vaig
pensar que seria interessant parlar també sobre la infertilitat. Explicaveu la importància de parlar-ne com a mitjà terapèutic i considero que és el mateix cas, quan parlem d'infertilitat.

Després d'anys de patir aquest greu problema, ja he superat totes les etapes d'engoixa, desesperació i tristesa per finalment acceptar la realitat. Aquests últims anys han estat un inmens calvari personal i emotiu. No he trobar respostes, ni sol·lucions. L'única cosa que n'he tret de bo, ha estat conèixer noies i/o parelles que estan en les mateixes circumstàncies que jo. Podria dir, que ha estat gràcies a
aquest recolzament constant de noies que estan o han patit el mateix que jo, que no m'he tornat boja o no he agafat una depressió sense retorn.

Moltes, després d'anys de proves, intents, paciència i desgast psicològic però sobretot econòmic, ho han conseguit. D'altres, s'han quedat pel camí, tirant la tovallola cercant l'alternativa de l'adopció. Fins i tot hi ha hagut algunes parelles que no han pogut resisitir l'esforç psicològic que això requereix i el seu matrimoni
s'ha acabat trencant en mils bocins.

Des de fa gairebé 2 anys, em conecto via internet amb noies que busquen fills. La majoria, ho consegueixen abans de l'any però per les que no ho hem aconseguit dins aquest marge de temps, comença per a nosaltres la mes gran desventura. Fa més d'un any, que quedem mensualment amb noies que estan amb tractaments diversos i ens animen entre totes però sobretot ens riem de la situacions kafkianes que ens arribem a trobar. De vegades hi han hagut casos molts durs, endometris dolents, mala qualitat ovàrica, càncer de mama, prolactines altes, varicoceles, zooespermia, etc...
etc...

Una de les primeres coses que aprens, algunes de molt banals com els test d'ovulació (això m'ho van explicar elles i no la meva ginecòloga, arrel d'això vaig constatar que no ovulava), és que la teva parella no reacciona de la mateixa manera que tu. És a dir, normalment la dona busca informació i necessita parla-ho per trobar una sol·lució, mentre que l'home es tanca en si mateix i no vol normalment sentir a parlar del tema. Es converteix en un tema tabú i és que és molt feixuc per a
ell, pendre la decisió de fer-se proves i acceptar algun problema d'infertilitat. Al principi la dona veient aquest rebuig, comença a pensar que el seu marit no vol tenir fills o s'ha tirat enrere o fins i tot que ja no se l'estima. És quan ho parles amb altres noies, que veus que pot ser una reacció normal de l'home i que és equivocada
la idea que ja no t'estimi, ni vulgui tenir fills, sino que ho viu de manera molt diferent a nosaltres. Per tant, has de saber conviure també amb això.

Tot això s'agreuja quan l'entorn dels centres mèdics privats que s'han creat al voltant per treure el màxim possible d'ingressos sense garantir mai possibles resultats. No vull dir que sigui un cas general pero es veu que hi han dades que els centres públics tenen millors resultats? Els centres públics estan desbordats i hi han uns 4 anys d'espera a la ciutat de Barcelona i als 40 anys ja no entres per la
Seguretat Social.

Jo al centre que anava fins ara, li deia al Doctor quan havia de fer-me una Inseminació artificial, -"bon dia, vinc al Casino"- (només em faltava dir...) -"a jugar-me els quartos"- el metge feia una cara de poker però crec que entenia molt bé el que deia. L'inseminació artificial només te un 15% de possibilitats aproximadament i la Fecundació INVITRO un 40%, és clar els preus són també molt diferents.
Una inseminació artificial (varia del centre) pot costar entre un 600 euros a 1000 o 1200 euros. Una Invitro, la "punció" (extracció dels óvuls) sol costar uns 3000 euros o més i la "transferència" (col·locació d'embions a l'úter) tant d'embrions "frescos" o congelats, ronda els 850 euros o més.


Les apostes estan fetes, "rien ne vas plus"!