Finalment tot ha quedat en un ensurt! El fotoperiodista español Emilio Morenatti que treballava de manera eventual per l'Associated Press, ha estat alliberat després d'haver estat secuestrat el dia anterior a la franja de Gaza per milicians Palestins. Vaig sentir com el Domènech Subirà (el Dume per tots els de Port de la Selva) parlava del segrest desde la radio del bany on hi sintonitzada permanentment, Catalunya Informació. És curiós, perque la mamà sempre ha tingut la de ràdio a la cuina i mentres es fa el cafè, desde la mateixa emisora, es posa al dia. Nosaltres amb el Polo la tenim al bany, escoltem les notícies pel matí mentres ens dutxem i empolainem cada matí.
Cada vegada que sento el Dume, penso en la seva dona i familiars. El que deuen patir, tenint-lo allà, a peu d'una guerra absurda. Tot per un Déu o uns Déus que estic convençuda qu'allà on siguin, es deuen posar les mans al cap de tantes bestièses que fa l'home en nom d'ells.
Tornant al segrest, hi han hagut altres casos que després d'haver-los forçat a convertir-se en l'islam els han deixat anar. Quina estupidesa! Però desde quan la fè ha de ser un acte d'imposició? Com més imposes algo a algú, més fugirà per cames. La repressió i la força no serveixen de res. Precisament per això, en la dècada dels nostres pares, on el catolicisme va estar imposat sota el règim franquista, la fè va caure en picat a Espanya.

Personalment tot el que fa referència a les vides com a fotoperiodistes sempre m'ha interessat i captivat. Quan tenia 20 anys i treballava com a fotoperiodista a Barcelona menstres seguia estudiant disseny a Eina, vaig anar varies vegades a conferències i exposicions de fotoperiodistes que explicavent les seves vivències en les guerres més crues. Recordo molt una frase d'un que em va fer encongir el cor, més o menys deia aixi -"Quan et tornes inmune a la cruesa de la guerra i deixes de plorar, has de tornar corrents a casa i trucar al psiquatre"- en una de les taules rodones celebrades a la Fundació la Caixa, tots van estar d'acord a dir, que el primer que feien quan tornaven, era precisament això, demanar cita amb el seu psiquiatre. Hagués estat capaç? segurament no, als vint anys era molt, molt ingènua. Però que era el que realment m'atreia? doncs una sensació increible que només em passava darrera la càmara i que en algunes d'aquestes conferències, molt fotógrafs descrivien. En la manifestació que es va fer davant la Policia Nacional de Via laietana després del desallotjament del cinema Princesa, l'any 98 crec que va ser. Vaig anar amb la meva càmara de foto i emocionalment refugiada darrera d'ella, vaig començar a disparar. Em vaig posar al cantó dels fotògrafs professionals i més d'una pedregada vam rebre. Hi vn haver fotògrafs ferits aquella nit, érem sota una pluja de pedres. Recordo que el cor m'anava a cent i que estava vivint a primera línea un moment de l'història de Barcelona. No estava d'acord amb la fúria que es va desencadenar contra els policies però tampoc estic a favor de la repressió d'una gent que només vol un sostre per viure. De fet els culpables de tot el que passava i esta passant actualment amb la vivenda, seuen en una butaca de pell en un pis de propietat de 200m2 en els barris alts de Barcelona.
Vaig regalar aquelles fotos a la Marina.

Potser el meu destí era ser fotoperiodista i es per això que no puc tenir fills? Una vegada vaig sentir que les persones que no podien tenir fills era perquè estaven destinats a una cosa important.... doncs jo segueixo dient que prefereixo ser "normaleta" i fer una vida normal, corrent i senzilla.


Els occidentals hem criticat tant la fè islamica que deu ser per això que actuen de manera precipitada i sense criteris reonables, sense pensar en les consequències. La gent ofesa, te tendència a atacar.
L'altre dia vaig sentir també que el senyor que presideix els Estats Units, argumenta les seves actuacions que fa en aquest delicat món en que tots vivim i molts només sobreviuen, per la fè del seu Déu. Au home, vaaa! El teu Déu diu que ataquis a països sense armes? Perqué, pel petroli? Poses com a excusa que vas per atacar el mal i, perquè no hi fas res a l'Africa, on hi han més d'una guerra civil activa? potser perque la teva ignorancia no sap que es un pou de diamants? Siguem una mica mé humils senyors, que no crec que cap Déu vulguin que parlin en nom de Déu quan parlem de guerres. O això es el que em van ensenyar a mi. Potser es que no li van ensenyar aquesta estrofa del pare nostre -"perdone les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors"- o potser es que el seu Déu no el perdona tampoc?

El diumenge vam tenir reunió macrofamiliar a Can Nadal. Em fa il·lusió anar-hi per varis motius, primerament perquè la Mare ens en ha parlat molt sovint, de manera afectiva. El meu pare hi va passar part de la seva infantèsa, era on passàven els caps de setmana però també hi van viure una llarga temporada quan la guerra civil va ser mes crua. També perquè s'hi van casar els papàs i per acabar també m'hi he casat jo amb en Polo, va ser un casament entrenyable. No l'oblidaré mai. Va ser una sort que la Maria del Mar ho recuperés.
L'estudi del Pau ha quedat fantàstic. A veure si s'hi anima a fer-ho servir més, tot i que ja té la borda al Pallars Subirà.

De familia hi havia una mica de cada branca, alguns Mascareñas, alguns Rubiéssos, alguns Trias, alguns Segarra, alguns Vilanova potser i Broggi. No vaig calcular quans erem pero va ser suficient perque despres de dinar fessim una foto de tots i ens posessim a cantar com si d'una coral es tractés. Va ser divertit i em va sorpendre que es cantessin sobretot cançons occitanes i franceses. Vam acabar cantant .................. I el més divertit era com l'Angelina dirigia de manera semiprofessional gairebé. la veritat es que el so que sortia era força bo en el meu petit parer, perque uns quans van a Coral desde fa temps pero la Mariona que es cantant professional es tapava les orelles com si no estigués tant dacord amb mi.

Entre tots vam portar algo de menjar, begudes, postres, pica pica, plats i gots de plastics... Hi havia de tot i força per quedar-te ben tipa. Com sempre la carn de la Maria del Mar era excel·lent, unes croquetes que vaig tastar eren boníiiiissimes, truites variades, amanida de pasta que ja no tenia lloc en posar-la pero feia molt bona pinta, fruits secs, patates xips i la tarta de poma de la mama que no la vaig ni veure, segur que va volar en un tres i no res.
Vaig conéixer la novia del Raul i vaig riure molt amb ella perquè li anava dient, -"si cantes, 2 punts més per quedar bé amb la familia, si et saps l'arbre genealogic, dos punts més"- i reiem! Era ademés de guapa, encantadora. El pare de la Marta, segueix dient-me -"hola Marta"- i uns quants seguien dient lo molt que ens assemblavem la Marta i jo. El Pep Broggi i la seva dona Júlia preguntant-me perquè ja no anava al club. Quina raó tenen! Hi haig de tornar. A veure si m'animo de veritat. Amb això dels tractaments se'm fa més feixuc.
En Polo es mofa de mi perquè m'agrada fer tertulia i reunions amb la familia però jo crec que val més això que tot el contrari.

Ahir vàrem tenir dinar a casa el Luís Mari a Vilassar. Ens ho vàrem passar tots molt bé. El Luis Mari és un gran amfitrió i va fer un dinar boníssim com a sempre acostuma a ser. Hi havia el seu cunyat Xavier que va ser passant del meu pare i recordàvem els partits de futbols que haviem fet a l'entrada de la Ronda Sant Pere número 3 i que sempre em dibuixava piscines amb cocodrils a dins que se'm menjaven.
Quan parla el Luis Mari, on hi ha d'anar una coma, hi ha una paraulota i en comptes d'un punt, dues de regal; sempre ha estat així i a nosaltres ens encanta tal i com és. No voldriem tenir cap altre Luis Mari diferent. La seva dona té una paciencia i es desviu per ell i el deixa dir... Per dinar va fer mig xai en el seu forn industrial i una tarta de poma boníssima que va portar la meva mare feta "maison".
La meva nebodeta va ser el centre d'atenció per variar i s'ho va passar molt bé al jardí de la casa amb la gossa Txary. la veritat es que està moníssima, divertida i simpàtica i ens la mengem tots a petons! El meu germà va aprofitar per banyar-se a la piscina i es que ha fet un cap de setmana explèndit! Diria que erem en plè estiuet de Sant Martí.

Amb en Polo vam portar aperitiu. Tonyina de la bona, olives variades i el que a mi més m'agrada, boquerons! El dinar va ser copios i vam sortir d'allà amb la panxa ben plena tot i haver estar perseguint a la Léa i tirant la pilota a la Txary.
El Luis Mari explicava una batalleta que desconeixiem del meu pare, el Quico Pi de la Serra, el Serrahima i ell. Aquesta vegada, viatge de França, Alemania i Dinamarca. Ens va ensenyar una vella cartilla de les "Auberges de Jeunesses" on hi havien les dates i els llocs on varen estar. A mi personalment m'entusiasma que m'expliquin les aventures que va viure el meu pare, em va sentir-m'hi mes propera.

Vam arribar a casa i tot just vem poder fer una migdiada per estar un altre cop a Diputació amb Passeig de Gràcia on hàviem quedat amb la Raquel i el seu marit a sopar. Hi ha va haver feeling, per tant vam seguir la tertúlia en una terrassa de la Rambla Catalunya fins passades la 1 del matí. La Raquel treballa en el sector del cautxo i em va comentar que un conegut seu, sempre que anava a Cuba, li anava a comprar unes quantes corretges de cotxes per portar cap allà. Li vaig explicar l'anècdota que quan vaig ser a Cuba l'estiu del 2001, erem a dins un taxi, un vell cotxe americà dels anys 50. La veritat es que són cotxes que tot i l'edat que tenen, no perden la seva presència. Doncs bé, a mig camí la crretja del cotxe es va trencar i vam estar parats una bona estona a peu de carretera. El conductor va treure aquella corretja del vell motor i més que semblar-se a una corretja de cautxo, semblava una correcta metàl·lica de tantes grapes que hi havien a sobre. Em vaig sorpendre molt i el conductor em va explicar que era molt dificil trobar corretges a l'illa. Realment Cuba té un encant però aquesta gent, mes que viure, sobreviuen. El que més em va agradar, va ser el mestissatge humà que hi ha. Però tot i aixì, tots tenen un quelcom que els fa ser indenticables com a Cubans.
Amb la Raquel, ens vem dir que ens haviem de seguir veient. La pròxima vegada a casa nostra o a casa seva. Ja tinc ganes de probar com cuina la Raquel, perque pel que m'ha explicat, fa delícies!