Acabo de veure un reportatge a TV5 monde (un dels meus canals preferits).

Que meravellosa es França geograficament parlant! Conserva encara els seus pobles petits i arreglats, combinant pinzellades majestuóses, tonalitats de senzillesa i colors sofisticats.
Guarden les seves tradicions, les seves robustes cases de pedres i els seus vells cotxes restaurats que segueixen passejant-se entre tortuoses i sinuoses carreteres que formen una xarxa que uneixen tots els pobles de frança entre una vegetació verda i espessa.
M'agrada veure com han sabut entrellaçar un poble milenari, amb les comoditats del segle XXI.

En canvi Catalunya que ha estat fins ara un dels llocs més privilegiats d'aquesta món, està éssent condemnada a enlletgir per una construcció desafortunada de milers de cases sense carisma ni gràcia borrant del mapa una geografia esplèndida que és la geografia mediterrànea.

Ahir em va trucar a casa la Marieta de Mallorca. Quina il·lusió em va fer tornar a sentir la seva veu. M'entusiasma com parla! Les seves paraules com " hora baixa","mes o manco", "el cotxo", "el nin", "els doblers" entre moltes d'altres paraules exquisides i riques que tenen. Hi queden recons de l'illa encara ferestecs que desitjaria que no toquessin i guardessin la seva essència natural i salvatge.
El setembre del 2005 vam estar-hi convidats a casa seva on hi vam passar 3 dies, a cos de Rei amb el Polo. En sentir com parlàvem, vam introduir en els nostre vocabulari totes aquestes paraules que a nosaltres ens va entusiasmar i encara les seguim dient.
Seria per a nosaltres fantàstic que vinguessin a veura'ns ara a Barcelona amb el petit Francesc i ara serà a nosaltres de mimar-los a cos de Reis tot passejant entre els carrers de Barcelona.
Esperem que sigui aviat.

Bon dia! Avui fa un dia esplèndit tot i que ja no fa caloreta. Però es magnífic veure el cel blau i aquesta llum ataronjada tant característica del mediterrani. Aquests colors, acompanyat d'un aire fresc, em posen de bon humor. Només em fa falta l'olor salada del mar o d'herba tallada per acabar-ho de brodar.

Avui el Polo ha volgut esmorzar amb mi, a casa (feia temps que li deia que em faria il·lusió) com quan ens vam conéixer que sempre esmorzavem junts. M'ha portat un donut, aixó si, light. M'ha sorprès pero a la vegada m'ha fet molta il·lusió. En Polo comença a fer una vida més tranquila, serena i calmada. La que sempre he volgut que fés. De fet és un home tranquil, serè i calmat però la seva vida exterior sempre ha estat bastant més tormentosa que el seu interior.

A la radio he sentit el bisbe de Sant Sebastià parlant de la Pau a Euskadi. El paper de l'església en aquest afer sembla prou important perquè hi té molta infasi en resoldra-ho, hi porta molts anys treballant-hi. Esperem que ho consegueixin entre tots.

L'església la veig divida en dues parts molt clares. Els qui fan una gran tasca entre nosaltres, ajudant els menys desafavorits, sense jutjar mai les persones qui tenen al seu davant. Millorant les condicions de vida de molts inmigrans i autoctóns descarrilats. Conseguint feina a molts i ajudant-los a sortir de la misèria no tant sols econòmica sinó també espiritual i no vull dir en aquells que hagin perdut la fè del cristianisme sinó la fè en ells mateixos com a persones vàlides que son de la nostra societat.
Crec que també seria necessari que en els barris més rics i fessin una ullada perque segur que sota una roba cara i un cotxe d'última generació, hi han molts ànimes perdudes que s'han tornat despotes, individualistes, mesquines i egoïstes .... i molts d'ells es presenten cada setmana a missa.

L'altre cara de l'església es aquella que no veuen més enllà perquè no deuen voler i dicten unes conductes que són obsoletes en la nostra societat actual.
Se li pot dir a una parella que porta anys lluitant per ser pares, que la reproducció assistida es pecat? perque l'anul·lació de matrimonis només hi tenen dret els més rics? o es que la frase "pagant Sant Pere canta" es en l'introducció de la bilbia?

Males notícies hi han aquesta tarda. A una noia, li han cancelat una invitro perquè li han diagnosticat càncer de pit. No hi ha dret! Que malament està repartit el món. Espero i desitjo de tot cor que després d'haver-ho subsanat, hagi estat només un mal son i pugui tornar al seu llarg camí per ser mare. Entenc que durant el camí hi hagin pedres, pero tant grans com aquesta?

Tornant a "matí de Catalunya radio" han parlat també del près polític Oriol Sugranyes. Llavors he deixat el que estava fent i m'he parat a escoltar el que deien. Ser que han escrit un llibre sobre ell però que la familia no està conforme amb tot el que hi han posat. La seva mare va dir que quan li van donar l'esborrany, era plè de faltes d'ortografia. Es clar, per una antiga mestre d'escola això ha de ser esgarrifós venint d'un periodista llicenciat.

Recordo que era un divendres que era a casa la Mare (que és la meva àvia paterna) Érem reunides les amigues de sempre de la Mare de "l'Institut Escola" i jo que vaig afegir-me perquè confessaré que m'agrada molt la companyia de totes elles perquè m'expliquen moltes coses interessants, mentres que jo no paro de dir ximpleries per a fer-les riure. Les amigues de la Mare són totes elles molt diferents, una es mes coqueta i més fina, l'altre es més senzilla però més oberta, l'altre sempre somrient i alegre, etc... Desde petites que es coneixen i tot havent passat una guerra civil, exilis i canvis de vida, han seguit unides i som com germanes. No es potser admirable? Jo no he tingut aquesta sort. Potser al haver cambiat d'escola no vaig poder tenir aquesta oportunitat. Però la veritat és que en quan a amistats no em puc queixar. Tinc molta gent que m'estima i m'aprecia com jo a ells. La falta de temps es un dels hadicaps d'aquesta societat d'avui dia que no ens deixa seguir amb una vida social més intensa tot i que tampoc em queixo perquè considero que tinc una vida plena. Faig moltes coses, veig i vaig coneixent molta gent, convidem molt sovint gent a casa per sopar i tot això m'omple.

Tornant a l'Oriol, tot i que potser no és un llibre que la família hi estigui entusiasmada, voldria llegir-lo i apendre-hi un capítol més de la nostra història. Un capítol trist, cert però considerant els lligams d'amistat que hi ha entre les dues famílies...
L'Oriol va morir en mans de la Guardia Civil l'any 1976, despés d'haver fugit de la presó de Segovia en un enfrontament a les afores de Burguete de Navarra. Intentava arribar a la frontera francesa i formava part del moviment MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament).

Això em recorda que encara haig d'anar a veure la pel·lícula del Puig Antich i que vull tornar anar a visitar la Mare que tinc moltes ganes de que m'expliqui més coses interessants.

M'estant passant tantes coses a la vegada que no tinc temps de pair-les. A veure per on començo? pel final com la darera vegada suposo, ho tinc més fresc i més aprop.

Avui a "matí de Catalunya Radio", han fet el programa en directe desde la presó model.
M'ha sembla una fantàstica idea per molts motius. No hem d'oblidar que són persones i que soposadament, la presó es un lloc que hauria de ser apart d'un lloc de reclusió per a gent que ha fet mal a tercers, protegir les victimes o possibles victimes futures. Un centre correccional on l'individu en questió reformi, corretgeixi i s'adoni (que en molts casos es per falta de coneixament o sensibilitat) del que està malament i del que està bé. Molts d'ells són victimes de camins descarrilats.

Bé, doncs han lligat la presó model amb la fira del llibre a Fankfurt on hi ha la representació del llibre català. Han estat entrevistant els reclusos que llegien i els hi han preguntat que llegien. Molts d'ells han dit la lectura els ha fet millorar com a persones i estic convençuda que deu ser veritat perque jo sense ésser reclusa, cada vegada que acabo un llibre em sento que he crescut a dins meu.

També han citat molts llibres escrits desde la presó com els d' Oscar Wilde, acusat per homosexualitat a Londres. Va ser afortunat en néixer en una familia culta i benestant d'Irlanda on va poder guaudir d'una educació privilegiada en les millors escoles de l'època, en el seu país. Va viatjar molt, cosa que seguí enriquint-lo culturalment i morí finalment a Paris l'any 1900.
Un dels seus llibres d'èxit va ser "El retat de Dorian Grey" (1891) i el més destacat de l'època en que va estar encarcelat a també va escriure enn'hi ha d'escrits quan va ser reclús com la "Balada de la presó de Reading i de Profundis".
Jo d'ell he llegit el "fastasma de canterville". Es una novel·la que vaig llegir de petita i he rellegit de més gran i sempre m'ha agradat molt i em va marcar. Va escriure alguns per als seus fills com "el Princip Feliç" i "el ventall de Lady Windenmere". Detall que fa em gràcia perquè aixó és el que sempre m'hagués fet il·lusió fer, poder escriure per als meus fills però encara no serà el cas desgraciadament.

Doncs no, la IA no ha funcionat. El més sorprenent de tot plegat és la reacció que he tingut. No m'he posat trista, no he plorat, no m'he enfadat. M'he quedat completament passiva davant de tot plegat. He decidit tornar a començar més endavant, tranquilament, sense presses ni engoixes. I avui m'he adonat d'una cosa. Que soc feliç tot i no conseguir que tinguem fills.
Soc feliç perque m'estic omplin l'esprit de plè de coses noves, de conèixer gent interessant, estic omplint el pap d'il·lusions diverses, estic novament fent d'esponja.
Considero important aquesta sensació que alhora m'allibera de la tristesa, perquè hi han moltes coses per a omplir l'esperit, això no vol dir que no lluitaré perquè sigui mare.

La Núria tampoc ho ha conseguit, ni l'Aniso tampoc, totes dues eren la seva primera Invitro. Però si la Isa de València de forma natural després d'un abord. Quina il·lusió! Això sempre són bones notícies. Seguim a l'espera de saber resultats de l'Enya i la Dakt. Esperem que els seus petits embrions trobin la força per seguir endavant. Desde aqui, molts ànims petitons!