Només son les 12h i el dia ja promet perquè desde les vuit del matí ha estat intens i aquesta tarda anem de casament! Es casa el meu millor amic. Estic molt contenta per a ell.

Per on començo...ai quin cacaooo!

A veure, perque les injeccions m'entressin per la mutua (sino, son 20 euros cada injecció durant els caps de setmana...) i ja que pago i em costa un paston assitència, he hagut d'anar a un metge de capçalera del seguro perquè em fessin la recepta. Aixi que truco al que ja havia anat una vegada.. pero em surt el contestador. Ostres! Només treballa per la tarda i jo aquesta tarda tinc el casament...
Aixi que miro el llibre de facultatius i veig que n'hi un aprop de casa la meva mare. PERFECTE! Quan hi vaig, veig que es un centre d'estètica. jajajaa
La dona ha sigut mooolt amable amb mi i m'ha dit que qualsevol cosa que necessités, que m'ajudaria. Carai, el neuròleg em va dir el mateix... Potser faig pena? no ho sé pero m'agrada que la gent ajudi per variar i no posi pegues.

Bé, ja tinc la recepta per el practicant i ara només em falta anar a la farmacia per buscar la medicació per les punxades. El noi que m'ha atès m'ha explicat que podia anar al metge de capçalera de la Seguretat social perquè em retornessin els diners de les injeccions (en aquesta farmacia sempre han estat d'una gran amabilitat. Fa goig relacionarse amb gent aixi!) I es que son mes de 60 euros, una capça de 10 injeccions.
Ostres, tot son bones noticies aquest matí!

Quan he sabut aixo, he pensat de seguida amb l'Enya. Ostres, ella va fer passar també la medicació per la Seguretat Social? Espero que si i s'hagi pogut estalviar uns quants calerons...

També he rebut un missatge de la Ninona, una cosina que te bessonada gracies a la FIV i ha sbut que son nen i nena. Viscaaaaa!
Ja te la parelleta. Carai, avui promet promet!

Ostres ostres ostres! m'acaben de trucar de la clínica i tinc visita el dimecres per la primera ecografía. Dissabte haig de començar a punxar-me de manera intramuscular, això vol dir que haig de buscar un practicant que treballi els caps de setmana. Li preguntaré a la Marta a veure si ella n'ha trobat algún. Estic emocionada i a l'hora esgarrifada!

Em dic Cristina, tinc 34 anys i vull ser mare desde fa tant de temps que ja ni ho recordo!
Als vint i tants anys, ja deia que em faria feliç ser mare, que volia ser una mare jove i les meves amigues em deien que elles es volien esperar.... que sempre hi havia temps per aixo.
Han passat uns quants anys i desde aleshores elles ja han estat mares diverses vegades i jo encara no. Jo d'aixo en dic senzillament INJUSTICIA!

La meva vida ha estat fins ara més aviat una desaventura, tot i que em sento afortunada de moltes coses... "que me quiten lo bailado" deia ja als 20 anys.

Vull i haig de fer tantes coses! Però de vegades el camí es fa llarg, feixuc i de vegades voldría apretar a córrer per poder tornar a començar. Segurament seria un error o potser el nou camí que vaig triar, no ha estat tampoc el destí real que m'espera? Moltes vegades he pensat que potser la meva vida tindria sentit lluny d'aquí entre plè de canalla orfes a qui poder regalar amor per rebre a canvi un meravellós somriure d'infants a qui tant els hi falta una mà.

Escrivint aixó, m'ha fet recordar que el 2004 crec que va ser, vàrem apadrinar una nena de 4 anyets d'Anantapur (Índia). Em va fer tanta il·lusió quan vaig rebre la seva foto! Vaig posar-la en un marc i la vaig col·locar sobre la biblioteca, en un lloc on es veu desde tota la sala.
Tot seguit vaig preparar una capsa amb plè de collarets (de quan jo era petita) per a ella i segurament per altres nenes a repartir. Vaig començar a mirar que costava un viatge per anar a conèixer-la. No era la seva mare, però em sentia "la padrina" i volia mimar-la i pagar-li els estudis perquè pogués tenir un futur i sortir de la misèria en què havia nascut.

Quan ja ho tenia gairebé tot a punt, vaig rebre una trucada dient-me que la meva petita Madhavi s'havia mort d'una engina. Que els seus pares no van poder ser a temps d'aconseguir la medicació necessària per curar-la. Encara se'm cauen les llàgrimes quan hi penso! Tanta il·lusió que em feia regalar-li un somriure, una abraçada, jugar amb ella...
Vaig pensar, es que ni això em pot sortir bé? La Fundació em va dir que podia apadrinar qualsevol altre nena pero em vaig negar. Ser que és important que tothom faci una aportació perquè els mes desvalguts poguin sortir-se'n, però em va doldre tant que no vaig poder continuar. Tenia por que em tornés a passar. Encara tinc la foto d'aquesta preciosa nena sobre la biblioteca. Crec que no me'n desfaré mai, també la tinc sobre la paret del meu despatx i ara mirant-la se'm encogeix el cor.

Bon dia

Avui l'aixafugor es fa pesada pero a dins a casa, tot i no tenir aire acondicionat i estic bé.

Per a fi, ha arribat el dia que tant esperava! ja podem trucar a la metge de fertilitat per demanar hora i començar tot el procés. No les tinc totes, estic il·lusionada de poder fer un pas endavant peró també tinc clar que només hi ha un 15% de possibilitats per aconseguir el que tant desitgem! Enfí, jo sarcasticament dic que això es com anar al Casino. El Polo però em va corretgir amablement diuent-me que sortosament tenim bastantes més possibiltats que guanyar diners en un Casino. ja ho veurem això. Jo segueixo dient que es una loteria això de ser mare!