Avui, he sabut una notícia que esperava desde feia dies i aquesta ha estat positiva, per tant les bones notícies s'han de celebrar! Me n'alegro molt! Ho desitjavem tant tots!! I més, quan ha estat tant esperada després de tantes derrotes. Però m'he posat trista perquè ho he sabut per casualitat. No ho sé, potser demanava massa però crec que em mereixia que com a mínim, m'enviessin una email, un sms... crec que no costava res i hagués pogut compartir l'alegria. Enfi, una llàstima.

Avui una mica més i m'atropellen. Bé, de fet m'han donat un cop a la moto, per sort no ha estat res... un susto fort per a tots dos, però ningú ha pres mal.
Baixava pel carrer Torrent de les Flors i una camioneta estava aparcant. Quan he cregut que ja havia acbat amb les maniobres, he seguit el meu camí. I justament quan passava, el conductor surt un altre cop amb una embrenzida ràpida a la via, donant-me una empenta lleugera a la part posterior lateral de la moto, una mica més i em caig a terra! Recuperant el control de la moto, m'he parat i m'he girat pensant que estaria pujant, baixant Sants i renegant (aqui tothom comença a cridar abans de pensar que ha passat i sense saber si ha estat ell/a el causant o no...) i estava pregarada per rebre bronca... però pobre noi l'he vist blanc i pàlit com una fulla de paper nova i uns ulls com unes taronges. Amb la seva mirada em demanava perdò però gairebé estava immobil. Llavors gairebé que m'he posat a riure i li he dit amb els ulls que no passava res, amb la mà l'he saludat i amb els llàvis l'he somrigut i he marxat.
Després de refer-me del susto i en marxa altre cop (just després del cop, he notat com el cor se m'accelerava de cop com si fos un motor gran silindrada) m'ha vingut a la memòria una topada que vaig tenir un dia per la Diagonal en el part peatonal en la meva època bicicletera. Vaig sense voler, atropellar una noia. Vaig tancar els ulls i vaig baixar el cap esperant la reprimenda però la meva sorpresa va ser que aquella noia és va a posar a riure i va seguir caminant. Allò em encongir l'ànima! Encara no hi havia carrils bici, per tant, anava on podia perquè quan jo vaig començar a anar amb bicicleta per Barcelona quan tenia uns 18 anys, la ciutat no estava preparada com ara i hi vaig seguir anant-hi fins que em vaig comprar la moto, l'any 1998.
Recordo també que anava a treballar per les tardes a un fotogràf, mentres estudiava pels matins a Eina, que estava prop de la plaça Espanya i anava pel carril de taxis en plena Gran Via i ells em pitaven ben enfadats i un em va dir un dia -"niñaaaaa vete pal pueblo con la bici!"- em va ig posar a riure perquè semblava ben bé tret d'un guió de pel·lícula espanyola dels anys 70.

Retornant a l'actitud de la noia de la Diagonal, em va sorpendre tant que jo desde llavors l'he aplicat moltes vegades, fins i tot, l'hauria d'aplicar més encara. El Polo, es bastant més aixi que no pas jo. Llàstima però que sigui una actitud escassa entre la relació dels humans.

Llegint coses em vé a la memòria qu'una vegada un missatger pel carrer em va començar a cridar i insultar. Em vaig quedar parada perque em vaig adonar del que exteriorment reflectia. Desde que em vaig posar a treballar em vaig haver de comprar roba "de nena mona" que dic jo. Al principi em sentia una mica disfressada pero després m'hi he anat costumant i ara ja se'm faria raro vestir-me diferent. Coses que passen! potser també ho fa l'edat?
Els qui em coneixen però, sempre m'han posat l'etiqueta de rara. Quan hi penso em poso a riure perque abans això em preocupava molt, ara ja ho he assumit i fins i tot ho agraeixo.

Diuen que la nostra identitat es defineix pel que comprem. -"Diguem el que compres i et diré qui ets., digem on compres i et diré com ets..."- Realment som el que se'ns visualitza desde fora? Jo no hi crec tot i que es veritat que en aspectes generals ens fa de guia bàsica i es que tots tenim la mania de voler etiquetar les persones. Però, ni totes les nenes guapes i ben vestides son tontes, ni les que vesteixen de roqueres son raretes i descarrilades, ni els qui van de fashion són els mes moderns. Us ho ben asseguro! La meva estimada amiga Maria de Santander es un exemple. Ademés de ser guapíssima, molt intel·ligent, educada i amb un bagatge cultural de por, és roquera!
A les agències on he treballat, hi havia sempre el grupet de fashions. Es un grup que no l'he entès mai, digueu-me potser "demodé" pero es necessari anar de modernito per demostrar que ets creatiu? pero jo els veia "fashion victims" mes aviat. No ho sé, jo sóc com soc, m'agraden moltes coses modernes però també coses del segle passat, m'agrada la lectura pero tampoc em sento intel·lectual, m'agraden la natura, els restaurants vegeterians, l'ecologia i el yoga pero no em sento tampoc una hyppie del segle XXI. Cal portar-ho tot sempre a l'extrem?

Fa dies que està a debat la controversia religiosa que hi ha al regne unit i a la resta d'europa.
Primerament, han suspès de feina i sou a una treballadora de les línees aéres British Airways, per portar una creueta penjada a una cadeneta del coll. Hem sembla del tot exagerat i desproporcionat, sobretot sabent que en la mateixa companyia si es poden portar mocadors al cap. Senyors, amb que quedem?
Per altre banda, han fet fora d'una escola, a una professora per portar el Niqab, el vel islamic. És veritat que pels qui no hi estem acostumats, es com una barrera psicològica entre la persona que hi ha al darrera i un mateix. No poder veure la cara de les persones, crea descomfiança. Els mocadors en canvi, potser per haver-ho vist més sovint no hem molesten, tot i que depent també de com es portin. Trobarem una sol·lució neutre i satisfactori per a tothom en aquest embolic? Es una llàstima que dues religions que són bastant properes, s'estiguin distanciant tant per culpa de les radicalitzacions d'aquestes.

Quantes dones portavem assessinades per les seves parelles o marits la setmana passada? doncs ara ja en podem sumar tres mes. Hi ha un ball de números entre els diaris y les webs; precisament he trobat una que les enumera una per una amb les edats de les víctimes i el modus operandi utilitzats.
Els úlims estaven els vorals dels vuitanta anys i d'altres pels vint i tants. No hi ha edats concretes ni nacionalitats, ni estats socials, ni modus operandis semblants. Tirarles pel balcó, cremarles, apunyalarles, estrangularles, dispararles... Es una bojeria! Esta clar que els ordres d'allunyament, no serveixen absolutament per a res.
I pensar que jo hagués pogut acabar aixi si no hagués cambiat de vida!

Parlem de coses més positives. I si per una banda hi ha homes sense materia gris que maten les seves parelles, n'hi ha d'altres que les ajuden sense gairebé conèixer-les de res. Aquest és el cas d'un economista hindú que ha guanyat el Premi Nobel de la Pau, l'anomenat "banquer dels pobres", el bangladesí Muhammad Yunus. Va començar éssent un anonim professor d'economia i un dia va deixar diners mitjançant la fórmula del microcrèdit a Sufía Begum, una dona que venia artesania feta bambú per comprar la matèria prima.
Aquests petits crèdits concedits a persones sense propietats, son retornats gairebé sense interessos. Un gest humanitari que ha donat oportunitats a milers de famílies per sortir de la misèria. Un petit gra de sorra per a molts de nosaltres i una oportunitat per sortir de la misèria per a molts altres, pobres sense recursos ni futur.
Muhammad Yunus, ha anunciat que amb els diners rebuts, crearà hospitals i escoles en el seu país.

I seguint amb els premis Nobel, ha estat gualardonat el turc Orhan Pamuk. No es gaire apreciat pel govern del seu país per haver estat molt crític amb el genocidi Armeni que hi va haver durant la Primera Guerra Mundial i que el govern de Turquía mai ha reconegut.

Estic contenta que aquests premis reconeixin feines que no han estat fetes a paisos occidentals.