Avui una mica més i m'atropellen. Bé, de fet m'han donat un cop a la moto, per sort no ha estat res... un susto fort per a tots dos, però ningú ha pres mal.
Baixava pel carrer Torrent de les Flors i una camioneta estava aparcant. Quan he cregut que ja havia acbat amb les maniobres, he seguit el meu camí. I justament quan passava, el conductor surt un altre cop amb una embrenzida ràpida a la via, donant-me una empenta lleugera a la part posterior lateral de la moto, una mica més i em caig a terra! Recuperant el control de la moto, m'he parat i m'he girat pensant que estaria pujant, baixant Sants i renegant (aqui tothom comença a cridar abans de pensar que ha passat i sense saber si ha estat ell/a el causant o no...) i estava pregarada per rebre bronca... però pobre noi l'he vist blanc i pàlit com una fulla de paper nova i uns ulls com unes taronges. Amb la seva mirada em demanava perdò però gairebé estava immobil. Llavors gairebé que m'he posat a riure i li he dit amb els ulls que no passava res, amb la mà l'he saludat i amb els llàvis l'he somrigut i he marxat.
Després de refer-me del susto i en marxa altre cop (just després del cop, he notat com el cor se m'accelerava de cop com si fos un motor gran silindrada) m'ha vingut a la memòria una topada que vaig tenir un dia per la Diagonal en el part peatonal en la meva època bicicletera. Vaig sense voler, atropellar una noia. Vaig tancar els ulls i vaig baixar el cap esperant la reprimenda però la meva sorpresa va ser que aquella noia és va a posar a riure i va seguir caminant. Allò em encongir l'ànima! Encara no hi havia carrils bici, per tant, anava on podia perquè quan jo vaig començar a anar amb bicicleta per Barcelona quan tenia uns 18 anys, la ciutat no estava preparada com ara i hi vaig seguir anant-hi fins que em vaig comprar la moto, l'any 1998.
Recordo també que anava a treballar per les tardes a un fotogràf, mentres estudiava pels matins a Eina, que estava prop de la plaça Espanya i anava pel carril de taxis en plena Gran Via i ells em pitaven ben enfadats i un em va dir un dia -"niñaaaaa vete pal pueblo con la bici!"- em va ig posar a riure perquè semblava ben bé tret d'un guió de pel·lícula espanyola dels anys 70.
Retornant a l'actitud de la noia de la Diagonal, em va sorpendre tant que jo desde llavors l'he aplicat moltes vegades, fins i tot, l'hauria d'aplicar més encara. El Polo, es bastant més aixi que no pas jo. Llàstima però que sigui una actitud escassa entre la relació dels humans.
Baixava pel carrer Torrent de les Flors i una camioneta estava aparcant. Quan he cregut que ja havia acbat amb les maniobres, he seguit el meu camí. I justament quan passava, el conductor surt un altre cop amb una embrenzida ràpida a la via, donant-me una empenta lleugera a la part posterior lateral de la moto, una mica més i em caig a terra! Recuperant el control de la moto, m'he parat i m'he girat pensant que estaria pujant, baixant Sants i renegant (aqui tothom comença a cridar abans de pensar que ha passat i sense saber si ha estat ell/a el causant o no...) i estava pregarada per rebre bronca... però pobre noi l'he vist blanc i pàlit com una fulla de paper nova i uns ulls com unes taronges. Amb la seva mirada em demanava perdò però gairebé estava immobil. Llavors gairebé que m'he posat a riure i li he dit amb els ulls que no passava res, amb la mà l'he saludat i amb els llàvis l'he somrigut i he marxat.
Després de refer-me del susto i en marxa altre cop (just després del cop, he notat com el cor se m'accelerava de cop com si fos un motor gran silindrada) m'ha vingut a la memòria una topada que vaig tenir un dia per la Diagonal en el part peatonal en la meva època bicicletera. Vaig sense voler, atropellar una noia. Vaig tancar els ulls i vaig baixar el cap esperant la reprimenda però la meva sorpresa va ser que aquella noia és va a posar a riure i va seguir caminant. Allò em encongir l'ànima! Encara no hi havia carrils bici, per tant, anava on podia perquè quan jo vaig començar a anar amb bicicleta per Barcelona quan tenia uns 18 anys, la ciutat no estava preparada com ara i hi vaig seguir anant-hi fins que em vaig comprar la moto, l'any 1998.
Recordo també que anava a treballar per les tardes a un fotogràf, mentres estudiava pels matins a Eina, que estava prop de la plaça Espanya i anava pel carril de taxis en plena Gran Via i ells em pitaven ben enfadats i un em va dir un dia -"niñaaaaa vete pal pueblo con la bici!"- em va ig posar a riure perquè semblava ben bé tret d'un guió de pel·lícula espanyola dels anys 70.
Retornant a l'actitud de la noia de la Diagonal, em va sorpendre tant que jo desde llavors l'he aplicat moltes vegades, fins i tot, l'hauria d'aplicar més encara. El Polo, es bastant més aixi que no pas jo. Llàstima però que sigui una actitud escassa entre la relació dels humans.
posted by Unknown at 12:53 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home