El dia 20 s'acosta, no tinc cap esperança de que sigui positiu pero segueixo el meu camí amb il·lusió i alegria perque algún dia serà la darrera vegada perquè finalment haurem fet bingo!

Es curios com la tranquilitat m'està invadint i vaig guanyant felicitat. Haig de dir, que no es una cosa forçada el que m'esta passant ara. Tampoc es una cosa de l'atzar... Es la consequència de moltes coses que m'han passat, del suport moral de molta gent que tinc al voltant, amics, coneguts, familia, entre d'elles el meu love i la meva mare.

Aquest hivern passat ho vaig passar molt malament, estava destrossada psiquicament, per dir-vos que ni tants sols en alguns moments puntuals no em quedava esma per seguir vivint, sobretot quan em van trobar el tumor i l'infart. Però gracies a mils missatges que em van enviar dient-me que jo sempre havia estat l'exemple de l'alegria personificada, trucades desde tot espanya i frança recordant-me totes les vegades que havien rigut gracies a mi, que la meva familia va estar al meu costat, que els meus amics estaven allà.... sobretot recordant lo valenta i lluitadora que ha estat la meva mare i l'exemple del meu love que s'ho prent tot amb filosofia i tranquilitat, doncs vaig cambiar d'actitud. Una altre cosa que em va ajudar a relaxar-me, va ser posar-me en mans de professionals d'infertilitat que m'han estat mimant i cuidant molt. Això m'ha donat ganes de seguir essent mes lluitadora que mai (perque ja ho era) pero d'agafar-me les coses tal com venen i sobretot amb paciència tranquilitat com el meu love. guais guais guais guais guais

Les KDD'S mensuals amb les meves amigues "infertils" també em van ajudar molt a entendre i raonar moltes coses, ademés de fer un grup d'amistat molt fort i estret. I potser un altre detonant, va ser el que una d'elles em va dir, i es que amb tractament, totes ho conseguim tard o d'hora. N'hi ha una d'elles que haurà de "comprar" ovuls perque els seus no son vàlids pero també portarà el seu fill a la panxa durant nou mesos. I això em va crear una inmensa felicitat tant per ella com per saber totes les solucions que hi ha per ser mare! palmetes palmetes palmetes palmetes Precisament, aquest pont ve a coneixa'ns guais guais guais guais

I un altre detonant que m'ha també fet cambiar el xip ha estat que:
I es que fins i tot, trobo poc important el fet de ser mare biologica (tot i que reconec que em faria inmensament feliç ser-ho, es clar!). La funció de mare no es només parir, la funció de mare es estar pel teu fill cada dia. Us ho dic perquè l'altre dia vaig anar a la Dexeus a portar un regalet pel fill d'una coneguda de la familia i vaig sortir EMPRENYADIIIIIIIIISIMA d'alla. Perque? 1º No volia agafar el nen en braços, perque no es mal acostumes! (pobret! si acaba de neixer!) 2º No volia donar-li el pit perque deia que feia mal! Doncs dona, posat una silicona de protecció pel pit, aguanta una mica i sigues pacient, que es el teu fill carai! i 3º vaig haver de mirar jo a la criatura, si necessitava ser cambiat. Aixo es ser mare? Doncs per mi no! uocki uocki uocki uocki uocki uocki i d'altres que elles fan de conilleres pero tenen 3 millones que els cuiden, els banyen, els donen de menjar i els passegen.. Vale! aixi qualsevol pot ser mare! ufffss.. ufffss.. ufffss.. ufffss.. ufffss..

Amb 4 anys, he passat de tot per tant quan llegeixo moltes noies que comenten que els seus marits es senten fora de joc quan elles diuen que si no poden ser mares no seran mai mes feliçes (les entenc perque tambe ho he viscut) pero amb el temps, i madurant aquest moment feixuc, hi han moltes coses a fer i combatre aquesta buidor. Els marits es senten (amb raó) impotents i poc estimats. I pensen "-i jo?"-

He arribat a un punt, que la suma de tota la meva vivència, llegir però sobretot escoltar les vivències de moltes que ho han passat i ho viuen encara, m'han fet reflexionar i madurar tot això. El meu love, no només serà el pare dels meus fills, es també la persona que estimo per sobre de tot i amb qui vull compartir la resta de la meva vida, i només amb això, ja he de procurar ser feliç i fer-lo feliç, sense deixar de lluitar per conseguir ser mare.

Un nit vaig estar veient una pel·lícula sobre la guerra de Bòsnia, vista a través d'uns fotoperiodistes, d'una cruesa extrema. Jo diria que més i tot que la de Rwanda. Insisteixo a dir, que haurien de despoblar els llocs de conflictes abans de començar qualsevol guerra. Això suposaria tant esforç, que ningú gosaria. perquè sempre la població civil és la que finalment rep? perque no es barallen els líders polítics, qui son els que realment busquen brega?

Aquesta nit passada he estat treballant gairebé fins les 4h i després com que encara em sentia fresca, he estat fent exercicis de francès. Estic contenta i satisfeta de la feina que he fet. La veritat es que era una feina on m'havia encallat i l'he hagut de deixar reposar per després tornar-la a agafar amb ganes d'acabar-la i estar-ne satisfeta per poder-la ensenyar.

L'examen de francès, no sabria dir com m'ha anat. Em sembla que estava ja una mica espessa de son i cansament. Ostres, seria una llàstima no haver-ho fet bé.
Quan he arribat al raval, hi havia força moviment de cotxes patrulles amunt i avall fent girar la sirena i anant a velocitats d'autopista, pel vell casc. Durant l'examen, es seguia escoltant les sirenes i les exelerades dels cotxes. Es veu que estaven fent una redada de prostitució. Dues hores mes tard, jo sortia de l'escola i encara es veien moviment de cotxes patrulles precipitats, els carrers es veien mes buits que de costum.

Pujant Rambles amunt a peu tot passejant, observant els retratistes, les flors exuberants i he vist que al Palau de la Virreina i havia una exposició fotogràfica del fotoperiodista Agustí Centelles on hi destacava un gran repertori de fotografies sobre la guerra civil. Va ser un de tants que va lluitar contra els franquistes i va sortir de Catalunya fugint pels Pirineus per quedar-se atrapat en un camp de concentració francès. L'Agustí Centelles explica que durant aquest trist periòde negre de la nostra història, persones normals perdien el cap i el sentit comú. A ell, només el matenia viu l'esperança de tornar amb la seva dona i el seu fill. Les enfermetats, els polls, la fam i la desgracia envaien tots aquells metres quadrats de misèria. Em pregunto si seria capaç de viure una cruesa tant gran i sortir-ne indèmne. Això em fa suspitar que el silenci en que va viure el meu avi francès de vell, podria ser per tota la misèria i horror que va viure a la segona guerra mundial.
Les fotografies del Centelles eren molt ben enquadrades i tenien força gracies als contrallums, uns requisits que jo sempre li demano a una bona imatge. M'he comprat el catàleg per poder-lo mirar més detingudament, tot i que m'hi he estat força estona. Son uns quants catàlegs de fotografia que tinc. La majoria d'ells, força volominosos i amb gran quantitat d'imatges per devorar amb els ulls.