Per les tardes m'acompanya sovint la música i avui toca Tina Turner. La seva veu em dona força, energia i vitalitat.

Fa unes setmanes vaig anar a una conferència titulada "a la feina iguals" amb la Rosaura. El lloc no podia ser més fantastic. En el sòtano, la sala de conferències de la Pedrera. A estones em quedava embobada veient l'arquitectura del lloc.
La conferència no em va dir res de nou, atès que ja fa uns 20 anys que he anat seguint de prop la feina que ha fet l'Institut Català de la Dona. De les Dones! ara es diu de les Dones. La meva mare hi ha estat treballant tots aquests anys, és l'unica que hi queda desde els inicis amb la Joaquima Alemany.
A la conferència hi va haver una intervenció que em va agradar força, tot i que bé, hi havien aspectes que m'hagues agradat discutir directament amb la conferenciant. Per exemple, deia que deixava els fills amb la minyona per poder anar a treballar. D'acord, pero i si no pots pagar-te una minyona? Sempre estem amb el mateix, els diners criden als diners. Va parlar també dels seus etudis i va tenir la sort de poder estudiar Econòmiques, moltes dones no tenen temps per estudiar perque ja les posen a treballar de joves i combinen treball i estudis. De totes maneres, es una dona que ha sabut aprofitar el que li ha ofert la vida, també s'hagués pogut quedar a casa.
Una anterior intervenció em va posar els pèls de punta. No recordo que deia, era massa avorrit i planer. El que si recordo clarament és que hi havien paraules que pronunciava malament. En comptes de dir Projecte, deia "proyecte" i podria citar molts més casos d'aquest estil. És que ningú li ha comentat mai amb el càrrec que té aquesta senyora? Prefereixo no posar el nom!
I per acabar-ho d'adobar, va arribar un representant del nostre govern (tampoc diré noms) i va dir clarament que no li havien posat la fitxa on començava la seva xerrada. Llegia un munt de papers, gairebé sense aixecar el cap i la veritat... em vaig decebre molt. Jo també en sé de llegir papers i no cobro els quartos que deuen cobrar ells.
Sense anar mes lluny, en Polo quan dona una xerrada, no l'he vist mai llegir un paper. Al contrari! I es que ademés ho fa estupendament bé. Es nota que sap del que parla i que ho viu. Crec que l'única manera de transmetre algo a les persones que t'escolten.
Un cop acabat, amb la Rosaura vam arribar a la conclusió que nosaltres les dones ja ho sabem tot això i son els directius d'empresa qui haurien de ser en aquelles butaques i no nosaltres.

M'he recordat d'aquesta xerrada aquest matí quan he sentit per la ràdio l'Ampar Moliné quan parlava de la gent "xava" que ademés de dir "proyecte" castellanitzen el "seu" català sense adonar-se'n. I d'aqui ho lligo a que més d'una vegada, persones que han nascut aqui però que no els hi agrada parlar o no volen parlar el català, catalanitzen el seu castellà d'una manera sorprenent. Segurament per això els paletes d'aqui d'origens murcians per exemple, han acabat dient "ratxola"?

El segle XXI es tant lamentable com els anteriors segles. Tot es va repetint, no n'apendrem mai!

Que ignorant i ximple era! Quan vam arribar al segle XXI, vaig pensar que ara que erem persones suposadament "il·lustrades i pacifistes", doncs que no hi haurien guerres, que els uns i els altres ens ajudariem per viure millor, que les vides, les idees extremes i oposades es retrobarien... Que venien anys de cultura, de ciencia, del coneixament... ara que s'havien començat a signar tractats de pau, etc... Ai, pero que ruca era!

I mentrestant, Corea del Nord fa proves nuclears per demostrar la seva potència, suposadament conseguir energia i potser també armes?
Això em fa recordar el llibre del Moises Broggi que vaig llegir l'estiu passat i en els darrers capítols es va estendre llargament sobre el problema de l'armament nuclear. S'hi ha de tenir gran respecte i seny quan es parla de tot el que deriva a armes i radiacions nuclears.
Aquest estiu vam anar a un viver de truites de riu a l'Ariège. L'home que regentava el viver va acabar essent un interessant orador. Vam començar a parlar de tot i de res i vam acabar sorprenentment parlant de les proves nuclears que va fer frança a Mururoa l'any 1997. Ell les defensava però jo les vaig condemnar. Em va explicar que ara ja no les feien reals sino que seguien fent les proves amb programes informatics.
Ah caram, no ho sabia.

La setmana passada van assesinar a Anna Politkóvskaya. Una periodista russa molt crítica amb les polítiques del Kremlin actual. L'escritora i periodista sabia que anaven a per ella però no va fer deixar callar la seva pluma. Ara flors anonimes s'amonteguen davant la porta de casa seva de Moscú, on la van matar. Qui serà ara, la veu crítica i sincera d'aquest país?

I parlant de dones assessinades, l'any 2004 73 dones, l'any 2005 63 i enguany en portem ja 59. La darrera, ahir cremada per la seva parella. Una dona xilèna de 30 anys que havia vingut a espanya fugint d'un marit maltractador autòcnon.

No recordo si va ser l'any passat o fa més, que vaig escoltar una entrevista que li feien al Doctor Rojas, psiquiatre de Nova York. Li preguntaven si aquest fenomen social d'assassinats i mal tractaments a les dones, anava en augment o sempre havia estat aixi. Segons ell, era una cosa que ha estat desde sempre. Va explicar que quan era petit, recordava sentir crits de dones i de baralles de matrimonis en les cases veïnes i ningú feia res. Tothom es cadava a casa seva fent l'orella sorda com a fets habituals.
La Magda Oranich, ha explicat avui a TV3, que recordava que abans, la guardia civil preguntava què passava en una baralla, si el marit deia, -"es que es cosa mia y de mi mujer"- es retirava. Sortosament avui dia es una alarma social i les dones començen a denunciarlo sense contemplacions. La llàstima, es que algunes aprofiten per donar falsos testimonis.

Fa temps que no veig a la Magda. Sempre que em veu, em diu: -"em recordo molt del teu pare! vam estudiar junts" i era un home fantàstic"- La darrera vegada crec que va ser al Palau de la Música. Em va parlar dels seus gossos que adora y em va ensenyar un penjoll d'or amb forma de dos gossets. La mamà i ella es saluden sempre molt afectuosament quan es troben.

Avui es un dia meravellós, la Dakt ho ha conseguit! Sóc feliç perquè ha estat una espera llarga i silenciosa. No sabiem el que podia passar. Però tenia una mínima esperança que hi haguessin bones notícies i finalment ha estat aixi. Viscaaa! Esperem que tot vagi sobre rodes i l'embaras segueixi el seu curs. De vuit embrionets, només un, ha sobreviscut i això ho hem de celebrar!
També estic contenta per la seva parella que també deu haver patit en silenci a la seva manera i ara deu estar euforic i content perque li comença una nova vida i això es el que volem tots!

En Guti s'ha mort. Vaja, em sap greu perque em queia bé. L'Antoni Gutiérrez Díaz va morir ahir amb 77 anys. Va ser militant del PSUC i va lluitar contre el franquisme com tants d'altres en aquella època de post-guerra. Fins fa poc, era eurodiputat i jo m'havia creuat amb ell per l'aeroport alguna vegada o pel carrer. Sempre m'el quedava observant. Home discret i fill d'imigrants tal i com els seus cognoms delaten, no ho va fer servir mai de bandera. Treballava sense fer soroll, com el papà.
Els bons sempre marxen d'hora.

Avui he sentit per la radio una frase en que m'he posat a riure perque es precisament el resum del que jo penso. Anava mes o menys aixi. -"Per no caure en el provincianisme, s'ha de saber escoltar als altres i sortir del teu entorn habitual per saber que pensen els demés i analitzar i entendre el perquè pensen diferent a tu"-. Exacte! Puc estar d'acord o no amb moltes idees però si parlo amb gent que té opinions, cultures i vivències diverses a les meves, puc acabar entenen perquè ells pensen diferent a mi, respectant-les, tot i que segueixi pensant les meves pròpies.
No es el cas de molts malauradament. He conegut persones que per molt que els facis entendre que la seva opinió tot i ser respectable, equivocada o no, éssent una idea generalitzada o no per a la majoria, han de compendre i respectar idees que puguin venir de tercers encara que siguin per minories. Desgraciadament moltes persones no ho fan i de manera autoritaria imposen les seves idees sobre totes les dels demés.
Al principi em trencava les banyes per fer-lis entendre que la diversitat d'idees era una riquesa però ara ja no hi perdo més el temps perquè es un desgast emocional molt gran i la majoria de vegades no serveix per a res.