Haig d'explicar tantes coses que no sé per on començar ni com ordenarles...

Dimecres passat dia de tot Sants, aprofitant que el Polo marxava cap a Bilbao per feina, vem anar al cinema amb la meva Marona a la cessió de les 19 hores, la millor hora per anar al cinema, ni massa tard ni massa d'hora. Vam anar a veure "Copying Beethoven" al club Coliseum. De la pel·lícula, em van agradar varies coses; els encuadraments fotogràfics, el color i sobretot escoltar la novèna simfonia, els quals em vaig sentir per un moment al Liceu o al Palau. Com a biografia la vaig trobar molt pobre, llàstima.
Retornant al instant sublim on s'escolta la novèna de Beethoven, per a mi es pura màgia, un estat pur de milions de sentiments que es desperten de cop i et fan sentir petita i vulnerable.


Divendres dia 3, després de tornar de la eco, em va atropellar un missatger que anava massa ràpid i mentres tots aviem parat a la cruilla de Pau Claris per deixar passar una ambulància de bombers que venia desde el carrer València, el missatger segurament despistat i amb presses, va topar amb mi per darrera i em va tirar a terra. Jo era de camí cap a l'escola oficial d'idiomes o sigui que no vaig poder-hi anar. L'ambulància va parar-se per saber com estava pero va seguir el seu curs en veure que finalment m'aixecava. Un altre ambulancia del cos de bombers, va venir a per mi. Em va fer un "xequeo" i van dir el que jo mateixa pronosticava; contusions al braç i cama esquerra i a l'esquena. Segueixo mig grogui, m'he quedat sense moto de moment... Vaig estar al clínic tota la tarda del divendres. L'area de trauma estava completament colapsada. No hi cabia ni una llitera mes, per tant ens posaven en cadires o ni aixo pel passadis i fins i tot davant de l'ascensor, un caos. Hi havien alguns estrangers i vaig passar vergonya en veure aquell panorama. Som al segle XXI, a Catalunya i un dels mes importants hospitals de la capital, sembla que hi representin alguna escena de moment apocalíptic, terror, confusió i tercermundista. Vaig pensar que la millor estratègia per sobreviure en aquell desgavell, era romandre quieta, inmòvil mentre observava les anades i vingudes de pacients, parents, metges, enfermeres i altres pacients que desertaven davant l'esgotament de seguir a la cua i espera. En el meu tros de passadis era com un escenari on s'hi representava una tragicomèdia. Finalment em va tocar i em va atendre un infermer i una metgessa tots dos jovenissims però amb un bon tracte humà. Em van fer radiografies del braç esquerra i l'esquena. mentres em feien les radiografies, sonava un vell "lloro" que anava a tot drap amb música discotequera. Ostres, això ja era el sumum! Em va sorpendre i alhra divertir. Ok, tot correcte, res important. La noia molt amable i atent, al saber que m'havien fet una IA i repetia l'operació dos dies posteriors en aquest, es va interressar i em va preguntar com funcionava el tema. Li vaig explicar amb tota mena de detalls i la diferencia entre IA i FIV. Per dins reia com una descosida perquè pensava en la idea kafkiana de que jo que mai he estudiat medicina, li expliqués a una metgessa les pràctiques d'infertilitat.
Tot ha quedat en magulladures i mal d'esquena, res important però semblo una velleta caminant. Em vaig quedar sense "Turorat" de frances, amb l'il·lusió que em feia.

Avui tornem-hi amb les punxades. Començem la segona IA. En Polo aquesta nit ha estat malalt i no sabiem si això afectaria o no. Trucada a la doctora, visita a una altre doctora d'assistència per fer el volant per què les injeccions passin a travès de la mutua. Mirar quins horaris fa l'Ats, anar a recarregar els talons de la mútua. Tot en un sol dia! Sortosament encara em queda medicació de la IA passada.

Estic un mica passota del tema, i es que ja no em crec gaire que funcioni.
Fa tant de temps que espero a ser mare que ja gairebé que no em queden esperances. Amb en Polo portem gairebé 2 llargs anys, sense comptar que desde els 30 hagués volgut ser mare i m'en vaig cap els 35 anys. Entenc que hi hagi gent que pensi que es una estupidesa però, que totes les il·lusions s'esborrin, mentres la gent del teu voltant consegueix tots els seus objectius, es fa cada vegada mes feixuc. Es que fins i tot em fa mandra parlar del tema.

Diumenge per la nit van fer la pel·licula sobre la guerra dels Tutsi i els Útus de Rwanda, l'Àfrica. Recordo que quan la van fer al cinema, no vaig atrevir-me anar a veure-la.
Quina guerra més espantosa i crua. I el mes indecent de tot plegat és que el primer món els va girar l'esquena i va deixar que es matessin a cops de destral.
Entenc que els Útus tot i ser majória de població i els autóctons del país, preguessin represalies contra els Tutsis per sotmetra'ls en una gerarquia feudal a principis del segle XX. El colonialisme Belga, va empitjorar les coses, afavorint la monarquia Tutsi per poder aixì controlar la població Africana. Quan els Belgues van voler redreçar les coses, molts Tutsis es van negar i va exclatar la guerra.

Durant el genocidi van morir prop d'un milió de persones i més de tres milions van fugir desperitats del seu país. Només va ser llavors quan Occident va fer una campanya d'ajuda humanitaria, la més gran fins ara de l'historia, que és va allargar durant dos anys.
Poc després en 1997, van esclatar altres guerres en paisos veins, el que provocà una altre onada migratoria de tornada cap a Rwanda, la majoría dels refugiats que fugiren.

Diuen que ara han prohibit qualsevol intent per diferenciar-se els uns dels altres. Em sembla una sol·lució adequada, esperem que funcioni i que aquest país pugui creíxer.

El dissabte vam fer castanyada amb la Mare i la Mama a casa. La Marina també si va afegir una estoneta. la Mare m'ho va demanar i estava contenta de tenir uns quants amb ella celebran alguna cosa. El Pèpè i familia no van poder venir perquè la convocatoria era a les 19h i la Léa en aquestes hores ja comença anar de baixa d'humor i d'energia; i es que abans, jo estava enllestint una feina pel dilluns. Pa amb tomàquet i truita de patates boníssima feta pel Polo, castanyes, moniatos i panallets van acompanyar el sopar. El Polo també va treure les seves últimes "gourmendises" del seu últim viatge, xocolota d'Austria boníssima i vi d'eslovènia amb un regust molt especial, gens habitual pel nostre paladar.

Diumenge vam tornar a llogar un cotxe, l'ultim model del Volkswagen Passat, un cotxe de senyors que diria el papà. Vam aprofitar per anar a Port de la Selva a passar el dia. Ens vem emportar uns entrepans i vem dinar a la font dels Lladoners a Selva de Mar per no estar tancats a un restaurant i fer via. Vam arribar fins el Salt de l'aigua de la Selva i jo volia arribar fins el Mas de l'Estela que es un lloc preciós pero en Polo i els nens estaven cansats i em vaig quedar sense aquest passeig tant sublim.

De tornada al poble, just a peu del camí que porta al Mas de l'Estela hi ha la casa del Tomàs Garcés. Recordo vagament l'interior pero sempre em va semblar d'una sobrietat elegant. El jardí era frondós i aspre com ho acostumen a ser els jardins del empordà, tenia un encant exquisit. En Tomàs el recordo sempre amable, educat i somrient com la seva dona, tot i que les meves cosines em van dir que no li agradaven massa la canalla, potser era perque en va tenir tants de fills i néts. Jo només el veia de tant en tant.
Davant de la casa de la Selva, hi ha un memorial col·locat sobre el pedrís que recorda on va viure el poeta. Tinc un bon record d'ells, però només son petits instants puntuals com sortint de missa de Casp, vivien a la Gran Via en un pis senyorial molt a prop de casa meva, de la Ronda. A la Selva també els hi recordo o fins ara em vé a la memoria una vegada que em va convidar a berenar a Can "Llibre y Serra" que era just sota de casa. Els vells homenets que corrien per allà, quan vem entrar i van veure que era ell, es van quadrar. Si jo alguna vegada havia entrat de petitona, em sembla recordar que havien estat més aviat dèspotes i arrogants.
Només em sé una estrofa d'una poesia del Tomàs, potser es perquè parla de la selva o del Port de la Selva i em va fer il·lusió apendre-me la. Era en un llibre que la Mare em va regalar de petita i que encara conservo on hi han plè d'estrofes de poesies catalanes i de cançons populars antigues.

Romaní del Caminet

Herba humil
floreta blava
prop de la vinya has crescut
entre el mar i la muntanya.

Al Port, si que vem poder passejar una mica més estona i el vem atravessar passejant fins la platja del Pas, passant pel Club Nautic, fent la volta al turonet de la casa dels Brustenga i després tornant per dalt. menys mal que estant ampliant i fent un passeig de vianants perquè de vegades t'hi jugaves la vida entre els cotxes i el pas estret per la banda de Can Marcelino.