Avui tornem-hi amb les punxades. Començem la segona IA. En Polo aquesta nit ha estat malalt i no sabiem si això afectaria o no. Trucada a la doctora, visita a una altre doctora d'assistència per fer el volant per què les injeccions passin a travès de la mutua. Mirar quins horaris fa l'Ats, anar a recarregar els talons de la mútua. Tot en un sol dia! Sortosament encara em queda medicació de la IA passada.

Estic un mica passota del tema, i es que ja no em crec gaire que funcioni.
Fa tant de temps que espero a ser mare que ja gairebé que no em queden esperances. Amb en Polo portem gairebé 2 llargs anys, sense comptar que desde els 30 hagués volgut ser mare i m'en vaig cap els 35 anys. Entenc que hi hagi gent que pensi que es una estupidesa però, que totes les il·lusions s'esborrin, mentres la gent del teu voltant consegueix tots els seus objectius, es fa cada vegada mes feixuc. Es que fins i tot em fa mandra parlar del tema.