Ahir vàrem tenir dinar a casa el Luís Mari a Vilassar. Ens ho vàrem passar tots molt bé. El Luis Mari és un gran amfitrió i va fer un dinar boníssim com a sempre acostuma a ser. Hi havia el seu cunyat Xavier que va ser passant del meu pare i recordàvem els partits de futbols que haviem fet a l'entrada de la Ronda Sant Pere número 3 i que sempre em dibuixava piscines amb cocodrils a dins que se'm menjaven.
Quan parla el Luis Mari, on hi ha d'anar una coma, hi ha una paraulota i en comptes d'un punt, dues de regal; sempre ha estat així i a nosaltres ens encanta tal i com és. No voldriem tenir cap altre Luis Mari diferent. La seva dona té una paciencia i es desviu per ell i el deixa dir... Per dinar va fer mig xai en el seu forn industrial i una tarta de poma boníssima que va portar la meva mare feta "maison".
La meva nebodeta va ser el centre d'atenció per variar i s'ho va passar molt bé al jardí de la casa amb la gossa Txary. la veritat es que està moníssima, divertida i simpàtica i ens la mengem tots a petons! El meu germà va aprofitar per banyar-se a la piscina i es que ha fet un cap de setmana explèndit! Diria que erem en plè estiuet de Sant Martí.

Amb en Polo vam portar aperitiu. Tonyina de la bona, olives variades i el que a mi més m'agrada, boquerons! El dinar va ser copios i vam sortir d'allà amb la panxa ben plena tot i haver estar perseguint a la Léa i tirant la pilota a la Txary.
El Luis Mari explicava una batalleta que desconeixiem del meu pare, el Quico Pi de la Serra, el Serrahima i ell. Aquesta vegada, viatge de França, Alemania i Dinamarca. Ens va ensenyar una vella cartilla de les "Auberges de Jeunesses" on hi havien les dates i els llocs on varen estar. A mi personalment m'entusiasma que m'expliquin les aventures que va viure el meu pare, em va sentir-m'hi mes propera.

Vam arribar a casa i tot just vem poder fer una migdiada per estar un altre cop a Diputació amb Passeig de Gràcia on hàviem quedat amb la Raquel i el seu marit a sopar. Hi ha va haver feeling, per tant vam seguir la tertúlia en una terrassa de la Rambla Catalunya fins passades la 1 del matí. La Raquel treballa en el sector del cautxo i em va comentar que un conegut seu, sempre que anava a Cuba, li anava a comprar unes quantes corretges de cotxes per portar cap allà. Li vaig explicar l'anècdota que quan vaig ser a Cuba l'estiu del 2001, erem a dins un taxi, un vell cotxe americà dels anys 50. La veritat es que són cotxes que tot i l'edat que tenen, no perden la seva presència. Doncs bé, a mig camí la crretja del cotxe es va trencar i vam estar parats una bona estona a peu de carretera. El conductor va treure aquella corretja del vell motor i més que semblar-se a una corretja de cautxo, semblava una correcta metàl·lica de tantes grapes que hi havien a sobre. Em vaig sorpendre molt i el conductor em va explicar que era molt dificil trobar corretges a l'illa. Realment Cuba té un encant però aquesta gent, mes que viure, sobreviuen. El que més em va agradar, va ser el mestissatge humà que hi ha. Però tot i aixì, tots tenen un quelcom que els fa ser indenticables com a Cubans.
Amb la Raquel, ens vem dir que ens haviem de seguir veient. La pròxima vegada a casa nostra o a casa seva. Ja tinc ganes de probar com cuina la Raquel, perque pel que m'ha explicat, fa delícies!