Porto més de 3 anys amb en Polo i encara em sorprent com arriba a ser de bona persona. I es que me'n faig creus! Amb això no vull dir que sigui perfecte, de vegades el..... però encara m'en rabio més amb mi mateixa perquè es tant bon jan que no t'hi pots enfadar gairebé mai. Sapastre si, maldestre també, panxa contenta (mai millor dit!)... però que n'es de Senyor! bé, de fet per mi es perfecte dins la seva imperfecció. Només vull deixar constància de que sóc molt concient de la sort que he tingut de coneixa'l i poder ser al seu costat cada dia.

Quan parlo d'ell amb les meves amigues, l'anomeno carinyosament "love" i quan m'adreço a ell directament, li dic "vida". No sé recordo com va sortir això de vida, em sembla que ho va començar a dir ell? el que si recordo, és que al principi li deia "tresor" i ell em deia "angelet" (encara de vegades ens ho diem) i és que encara ho és per mi, el més gran tresor que he tingut mai.

Ultimament el meu love, desde que m'han sortit tantes contradiccions de salut, també m'anomena carinyosament i tot somrient, "la princeseta del pèsol". M'agrada que em digui aixi. I quan ja n'he fet algunes de les meves, em diu "zipi zape", cosa que em fa riure molt. Justament aquest còmic el compràvem sempre que sortiem desde l'estació de frança per anar a casa la Mamy quan erem petits amb la Mama. Un viatge llarg i feixuc però amb un parell de còmics del Zipi Zape, la meva mare ja tenia pau com a mínim fins a la frontera.